La noia del minuet

Fins fa poc, jo tenia una feina ben remunerada en el sector de les TIC. Vaig estudiar enginyeria informàtica, fins i tot vaig fer un màster en una universitat alemanya. Tot això no va servir de res quan l’empresa va decidir que no em renovava el contracte. Em vaig apuntar a fer de tot, des d’enquestador a netejavidres, fins que, de sobte, la meva vida va fer un gir inesperat.

Aquell dia la meva agenda era d’una buidor esfereïdora i me’n vaig anar a passejar a les Rambles on l’escalfor humana i el batibull de llengües no et permeten sentir-te sol. Caminava encaboriat, pensant què fer amb la meva vida, quan em vaig quedar palplantat davant del teatre del Liceu. Hi havia la noia més preciosa que havia vist mai. Duia un vestit amb mirinyac que hauria fet glatir madame de Pompadour. Al cap, una perruca de cabells blancs com la neu, amb uns tirabuixons que la feien d’allò més encantadora. Al seu voltant hi havia congregada una multitud que admirava com la noia ballava un minuet. Dansava una estona i s’aturava. Si algú li llançava una moneda, feia una graciosa reverència acompanyada d’un somriure i tornava a ballar. M’hi vaig passar molta estona embadocat, mirant-la, fins que ella va plegar i va preguntar-me si jo era el substitut. Aquell era un lloc privilegiat. No estava pas disposada que ningú se l’apropiés. Li havia sortit una feina de tardes i necessitava que algú li fes la substitució mentre ella no hi era. «Com he de ser jo el substitut si no sé fer res!», li vaig dir. «Doncs aguditza l’enginy», em va contestar.

I ara sóc aquí, just davant del Liceu, convertit en un temible home llop alienígena, que encén llumetes de colors quan algú té la bondat de deixar una moneda i gruny amb força mala llet quan els vianants l’ignoren. I cada dia afegeixo  una faceta nova al monstre fruit de la meva imaginació. I trobo que m’agrada. I el calaix funciona tot i la crisi. I és que la noia del minuet té raó: calen molts pallassos per fer-nos oblidar com n’és d’avorrida, la vida.

Nissaga

Fotografia: J. Salvador

De ben petit, Sorin Petrescu va començar a ajudar en el negoci familiar. Quan sortia de l’escola, acudia a la funerària de l’avi, on aprenia a embellir i embalsamar cadàvers. No feia gaire que hi anava quan va morir una companya de classe. En veure-la en el senzill taüt, envoltada de flors,  Sorin va renegar de la mort i de la connivència que hi tenia la família. No obstant això, continuà treballant a la funerària sense queixar-se, perquè hauria estat un greuge desestimar l'ofici dels seus ancestres.

Per al seu fill Nicolae, Sorin va voler una altra vida. Va procurar que el noi creixés aliè al negoci, que tingués una bona formació i que estudiés a París encara que això li comportés un sacrifici econòmic. Si hagués pogut triar, Sorin hauria estat metge. I res l’omplia més d’orgull que el fet que el fill ho fos en lloc seu. Nicolae no va ser capaç de desobeir el pare i va marxar cap a França amb el cor encongit. Prou sabia ell que la medicina no era la seva vocació: si només de veure una gota sang ja es marejava... Aviat deixà la facultat, es casà i s’establí en una ciutat costanera, on la família de la dona regentava un hotel selecte que acollia visitants de tot el país.

Nicolae Petrescu ho tenia tot per ser feliç. Tot, excepte una bona entesa amb el seu fill Floreal. El noi era incapaç d’entusiasmar-se per res, com si a les venes hi tingués orxata. Passava els dies entaforat en un antic celler sense cap mena d’ocupació. De nit sortia i mirava les estrelles, absort, melancòlic... I Nicolae pensava que Floreal era el càstig que li havia imposat el destí per no haver acomplert el desig de son pare.
De Bucarest arribaren males notícies. Després de molts anys de no trepitjar la ciutat, Nicolae hi va anar acompanyat de Floreal. Era ple hivern i feia un vent gèlid. El cel era d’una grisor absoluta i els carrers estaven mal il·luminats. La façana de la funerària tenia les parets escrostonades. L’interior era tan vetust i tan fosc que desencoratjava l’ànim més audaç. Sorin s’havia convertit en un vell corsecat que s’obstinava a embellir el cos inert de l’esposa. Nicolae no va poder reprimir les basques. En Floreal, en canvi, va quedar immediatament subjugat per l’estampa: l’àvia dins d’aquella caixa de fusta noble, folrada de seda, amb el vestit de núvia, amb un mocador de floretes menudes al cap, amb els llavis tan ben perfilats; l’olor d’essències balsàmiques que no sabia distingir i que ho impregnava tot... L’avi li semblà un gran artista. «Vols que t’ajudi, bunic?», va dir el noi amb inusitada emoció. El pare es mostrà perplex davant l’interès del noi. Floreal va dir molt convençut que ho volia saber tot d’aquell ofici. «Vols tractar amb la mort?», preguntà l’avi esbalaït. En Floreal va somriure enigmàticament, i tant el pare com l’avi van percebre, en la penombra de la funerària, com li brillaven els ullals.

El noi herbívor



Gackt és un actor, cantant i model japonés
que representa força bé la imatge dels nois herbívors



Kazumi i el seu fill Isao viuen en un apartament als afores de Tòquio. Des que va enviudar, Kazumi ha treballat moltes hores perquè al fill no li faltés de res. A la vida, només vol una cosa: que el noi sigui feliç. 
 
Isao té vint-i-vuit anys. Va estudiar disseny, segueix un munt de blogs sobre tendències i està entestat a fer-se un nom en el món de la moda. Amb la imatge, està obsessionat. Menja de manera frugal perquè ha d’estar prim o és impossible lluir la roba. Dedica algunes hores a la dansa nenbutsu, per tal d’adquirir serenor i harmonia. Els seus gestos són delicats i també les faccions del rostre. Té la pell  de porcellana, els cabells cuidats, els ulls ben delineats, els llavis engruixits en la mesura justa, les ungles sempre arreglades...

Tot això amoïna Kazumi perquè, per més que s’hi esforci, no entén què ha convertit Isao en allò que és. No entén que surti tan poc de casa; que només tingui amics virtuals; d’amigues, no n’hi coneix cap... L’angunieja que el noi no senti la necessitat de compartir els seus afanys amb algun company de viatge. Tant se val com sigui el company! Kazumi no ho entén, perquè ella, a les nits, faci fred o calor, encara troba a faltar l’escalfor de Jiro. Encara pot sentir la llengua experta del marit resseguint-li els pits, encara pot sentir la boca avariciosa de Jiro volent-los engolir sencers. A vegades, l'ansietat no la deixa dormir i quan no és l’ansietat és la bufeta. Més d’un cop, s’ha aixecat a les fosques i, en passar per la porta entreoberta de la cambra del fill, l’ha trobat palplantat davant del mirall, emprovant-se vestits, complagut, fins i tot diria que seduït. I li ha vingut a la ment una llegenda antiga: la d’aquell noi de bellesa corprenedora que, de tan mirar-se al riu, s’abocà a les aigües i ja no en sortí més, la d’aquell noi que es va ofegar perquè no tenia ningú al costat que el pogués socórrer. Per un instant, Kazumi atura el temps i es retroba amb la imatge d’Isao petit, somrient, rodejant-li el coll amb els bracets tendres i dient-li amb dolcesa a cau d’orella: «t’estimo, haha». Llavors ella torna al llit amb un malestar persistent a les vísceres i, per més que repassi les imatges cisellades a la memòria, no és capaç d’identificar en quin moment s’imposà el silenci i, l’un per a l’altre, van esdevenir desconeguts.

L'espera

El temps cau lentament sobre el dolor. El temps i aquest regust al paladar, tan acre! A dins hi tinc una balma insondable on abans hi havia el cor que et vares emportar i no m’has tornat encara. Ara que ja no el vols per a res, no et costaria pas tant posar-lo en una caixeta i enviar-me’l per correu certificat. El carter reparteix cada tarda. L’albiro des del finestral. L’espero com qui espera un miracle. Em deixo enlluernar pel sol de tardor mentre el veig com s’acosta pedalejant en la vella bicicleta que deixa arrambada al mur del carreró. Llavors penso que hauria d’existir la clemència... Llavors penso que t’escriuré una nota, posaré en una caixeta aquella ànima que vas dir que era meva, només meva, i l’hi donaré al carter i li pregaré que te l’entregui en mà, a canvi del cor, sí, perquè ja no podem continuar d’aquesta manera. No sé si t’hauria de dir que t’estimo amb la pell, amb l’alè, amb el fetge inflamat, amb la cella partida, amb el trau al genoll, que encara supura... Ja ho veus, t’estimo sense cor i tot. I és veritat: bec massa, ja ho sé, i després m’entrebanco amb els mobles. D’alguna manera he de suportar la teva absència, aquesta buidor immensa, d’alguna manera he de fer emmudir els records, que no callen mai, que xisclen tothora com si els desbudellessin. La bicicleta és al carreró. El carter ja reparteix. Va, corre, avui sí, truca a la porta, no passis de llarg... Torna, no te’n vagis! I ara, maleïda sia, es tornarà a fer fosc i després arribarà la llarga nit i un matí inacabable... El temps passa tan lentament mentre espero que el carter torni, que deixi, al mur del carreró, la vella bicicleta, arrambada!