Desconeguda

Manhattan, Ítaca desitjada, quina vista tan esplèndida des del River Cafe! Ella hi va anar a dinar com una turista més. De postres, demanà gelat de pistatxo que va assaborir delerosa... Excitava mirar-la, va dir el cambrer. Alguns vianants recordaven que, a mitja tarda, caminava a prop del pont i semblava neguitosa. Era rossa i prima, comentaven les dones. I molt agraciada, deien els homes. Voluptuosa, precisaren alguns. El taxista assegura que van travessar el riu, que la va deixar a tocar Saint James School davant d’un edifici d’apartaments. I afegí que tenia la veu dolça, amb un deix de suau malenconia, que no parlava l’anglès amb fluïdesa. Potser era hispana, segurament catòlica. S’havia fixat en l’estampa de la Mare de Déu que duia al parabrisa. Dues veïnes de l’edifici d’apartaments van reconèixer-la. Coincidien a haver-la vist pujar acuitada, perquè l’ascensor era fora de servei. No sabien a quin pis anava. Una va recordar que duia una brusa blau cel, que semblava fràgil, delicada. Del coll li penjava una creueta d’or, va memorar l’altra. Ens va somriure, van dir. Tenia les dents ben cuidades. I una ombra a l’esguard. Tal vegada, estava espantada.

Es feia fosc quan algú avisà a emergències. A l’East River, hi surava el cos d’una dona jove. Cap testimoni de com havia arribat a l’aigua. La dona era rossa, gràcil, d’aspecte saludable, sense roba, ni joies, ni somriure, ni nom... Desconeguda, així van etiquetar el cadàver. Vivim i morim sense que ningú no conegui el goig que ens mou ni el dolor que ens turmenta, tret de Déu Omnipotent, va dir el capellà. La ciutat de Nova York va pagar el sepeli. La notícia als diaris va fer vessar llàgrimes solidàries. ¡Pobre desconeguda, perduda a l’anhelada Ítaca! Lluny, una mare viu amb l’ànima esquinçada des que va emprendre el vol per conèixer món, la filla. Lluny, inútilment, la mare espera mentre teixeix la vida.

Quan la brevetat és un valor afegit

En vigílies de Sant Jordi, no puc resistir la temptació de recomanar llibres, petits tresors que, per la seva singularitat i la seva qualitat, m’agradaria compartir amb vosaltres, sobretot perquè tinc l’immens plaer de conèixer les autores i perquè em sento molt propera a la seva manera d’entendre i de fer literatura.

Així, doncs, us parlaré de Bavastells, un recull de cinquanta relats molt breus, signat per Marta Pérez i Sierra, il·lustrat per Pitu Álvarez i publicat per Walrus. El títol fa referència a ninots d’aparença humana, fets de fusta policromada que utilitzaven els joglars moros. D’aquests ninots, avui en diem titelles o putxinel·lis. L’autora es va inspirar en els ninots creats per Teresa Travieso, del Taller de Marionetas Travi, un lloc on s’hi respira màgia. En el centenar de pàgines d’aquest recull, hi viuen personatges entranyables amb històries força peculiars. Riureu amb la iaia Traila o el pallasso Troncho, us emocionareu amb Mímbria, una cantatriu que «duu cosides, als doblecs de la pell, totes les històries del món», amb el rondallaire Pepón o amb la senyora Poch i el senyor Poquet. Hi ha moments en què les històries ens transporten a la infantesa. D’altres, en canvi, ens submergeixen en una realitat crua de la qual voldríem escapar. I tothora, l’autora sap atiar la imaginació del lector i arribar-li al cor. 

A Dones de vidre, el primer recull de contes que publica Montserrat Medalla en solitari, agrupades en torn a «la vida» i a «la mort», hi trobem dotze històries, unes de molt breus, altres amb el tempo  i la textura que caracteritza la novel·la, algunes ens transporten al passat i d’altres transcorren en ple segle xxi, i tenen una característica comuna: les protagonistes són dones de totes les edats, dones vulnerables i alhora sofertes, transparents o translúcides segons s’escaigui, sovint corren el perill d’esmicolar-se, com el vidre, però es tracta d’un miratge, perquè sempre hi ha un bon motiu per aferrar-se a la vida, per resistir, per estimar, per harmonitzar l’ahir i el demà. Per fora, doncs, ens poden semblar de vidre, però a dins hi tenen desig, passió, voluntat de viure i de transformar l’existència. A partir d’unes situacions quotidianes i mitjançant uns diàlegs molt fluïts, l’autora explora l’ànima femenina i té l’habilitat de fer que el lector s’identifiqui ben aviat amb un seguit de dones que ens enamoraran des de la primera pàgina.  

Breu també és el poemari Dona i ocell, publicat per l’Editorial Denes a la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra. Amb aquesta obra d’excepcional delicadesa, Empar Sáez ha guanyat el XXXI Premi Ciutat d’Alcoi. Repartits en dos apartats que porten per títol «Estances d’aire» i «Èxodes», hi trobareu cinquanta poemes on els protagonistes són el pas del temps, la memòria, el somni, la paraula, el llenguatge silent del cel, del mar, de la terra, la saviesa perpètua de la natura reflectida a les pedres, els arbres, les flors, els ocells, la pluja... La llum, sigui de l’alba o del capvespre, hi és sempre present, encara que sovint de manera imperceptible, com si no volgués robar-li a l’aire el paper principal. L’aire se’ns mostra com la imatge de la lleugeresa, de l’espai on l’esperit somia, s’enlaira, vagareja lentament, lluny de la terra que ens arrela, de la pols que ens acotxa, del camí que ens mena cap a la fi. I també se’ns ofereix com la imatge de l’absència, del deixar-se anar cap a l’infinit sense recances. A més de la riquesa de les imatges, hi ha una musicalitat que recorre els poemes, una melodia suau que afavoreix la sensació constant d’ingravidesa. En resum, un poemari per llegir i rellegir.

Desesperació

 

Va, pega’m! Què esperes a fotre’m una bona panadera? Ja hem quedat que no hi havia una sortida millor que aquesta, que no volem que Serveis Socials ens prengui les nenes. Doncs, si no em pegues, acabaran en una família d’acollida i no les veure’m créixer, no sabran qui som... I nosaltres al carrer, sense feina ni subsidi, què farem? Viurem en un caixer electrònic? Anirem a robar? Quan dijous ens desnonin estarem perduts per sempre, però, si em pegues ben fort i m’han de curar a l’hospital, tot està solucionat. Et denunciaré i em buscaran un pis d’acollida, m’ajudaran a trobar una feina i no m’hauré de separar de les nenes. Per una agressió, les penes de presó no són excessives. Si et portes bé, aviat et donaran la condicional i, mentrestant, no et faltarà sostre ni un plat calent. Quan surtis, continuarem amb la nostra vida tots junts, però si ara et fas enrere, si no tens prou pebrots per estomacar-me no tindrem res. Em vas prometre que estaries amb mi en la pobresa. Això és la pobresa. No pots trair la teva paraula. Així que no ploris més i pega’m d’una vegada!

Gymnopédie

A penes faltaven uns minuts per començar l’actuació quan va entrar al local i es va asseure a la barra. Feia més de tres setmanes que hi anava cada nit, des del dia que va rebre el correu de l’editorial on li notificaven que la seva novel·la era força digna, amb prou qualitat per ser publicada, però difícil d’encabir a les col·leccions que ells tenien. Aquell dia, la casa li queia a sobre. Necessitava sortir i distreure’s una estona. Una cervesa al pub de la plaça el reconfortaria. Allà sempre hi trobava amics. Abans, però, va fer un tomb sense rumb pels carrers del barri. I va ser així que descobrí aquell nou local on interpretaven música en viu. I va ser d’aquesta manera que es va trobar escoltant una melodia que estava segur d’haver sentit abans, però no li venia a la memòria el nom, potser perquè estava massa absort contemplant la pianista tan etèria com la música que arrencava del piano, tan gràcil i bella que el feia esborronar. Un trist focus il·luminava aquell rostre, de faccions delicades, i el permetia percebre el sentiment que la posseïa, aquella mística comunió amb la peça interpretada, tota la màgia que emanava del balanceig del seu cos, de la dansa dels dits recorrent el teclat, d’aquella cabellera com el foc, que li acariciava, constantment, les espatlles. Mai no havia pensat que es pogués enamorar a primera vista, que res pogués sacsejar-lo d’aquella manera. Per això, hi tornava nit rere nit. Per aquesta raó, havia treballat fins a l’extenuació per refer la novel·la i aconseguir la versió definitiva que el duria a l’èxit, una versió que ella li havia inspirat. Aquest cop, estava segur que no gosarien rebutjar-la.  Així li ho vaticinava el cor. I havia decidit que d’aquella nit no passava. En acabar l’actuació, s’acostaria a la pianista i li diria «saps, m’has convertit en un expert en Satie», i ella dibuixaria un somriure amb els llavis, i també amb la mirada, i llavors, llavors, seria el moment de confessar-li com se l’estimava.

L'amant

Ell és un amant persistent, incapaç de conformar-se amb un instant de repòs; un amant que necessita recórrer constantment el territori que sap que li pertany gràcies a algun contracte mai no escrit; un dèspota que no et deixa passar ni la pinta. Prova-ho i els seus dits t’escabellaran amb l’exaltació de qui desfà els rínxols i, de pas, els pensaments. Ai de tu si alimentes la idea d’allunyar-lo, a ell que tot ho sap! Ai de tu, perquè es revoltarà i t’esgarraparà fins que sentis com se t’esquinça la carn de mica en mica. Deixa’l fer i s’entretindrà a descordar-te el vestit, sigui llarg, curt, cenyit, escotat, això tant li fa. Les cremalleres el fascinen, les obre lentament i et ressegueix la columna, s’hi endinsa com si explorés un paratge inconegut, com si es volgués aixoplugar entre les costelles. Les cames han de ser al seu abast, per apamar-les i prémer-les amb força, per delectar-se amb la tibantor de les cuixes, amb el foc que traspuen. Llavors les separa i s’abriva, i tot d’una t’arramba a qualsevol lloc, que per això no té manies, i et clava la sageta i no permet cap mena d’oposició. Furga una estona. Et masega, et mossega amb delit... Panteixa. Tal vegada, espera una queixa que no ha d’arribar. Absurd seria provocar-lo. És llavors quan t’obliga que el miris cara a cara, quan et cerca a l’esguard un prec que et delati. El complauria tant trobar-lo! Aguanta un instant més i, després, estén per dins la metzina que et fa xisclar i que et porta a l’abisme. Sents la temptació de dir que s’aturi, que ja n’hi ha prou, que t’alliberi... Però alguna fibra de tu, que no saps on s’amaga, conserva un xic de dignitat i et jures que no defalliràs per més extenuada que estiguis, així et prengui la vida aquest amant implacable, aquest maleït dolor.

El casalot

L'àvia va llegar-li tot el patrimoni amb la condició que no es desprengués del vell casalot on havia viscut fins a la mort i on havia concebut una filla. Del pare, ningú no en sabia res. El besavi, que no estava per romanços, l'obligà a sotmetre's a un exorcisme per por que no es tractés d'un esperit del més enllà. Aquella història familiar sempre l'havia encuriosida, i ara, amb les claus a la mà, se sentia neguitosa pel fet de prendre possessió del seu reialme.
Va avançar les vacances. En arribar a la casa, obrí de bat a bat portes i finestrals per foragitar el resclum, airejà matalassos i cobricels i ventilà els armaris, cau d'arnes, i els proveí d'una dosi infal·lible de càmfora per enverinar els estadants. A la cuina, s'enfrontà amb una comunitat d'escarabats que compartien allotjament amb una legió de formigues fornides, ben arrenglerades, que desfilava pels prestatges del bufet. La lluita amb la columna enemiga, la deixà desesmada. Tant, que s'ajocà damunt del llit i s'adormí.
En despertar, es mirà el sostre i se li escapà un xiscle. Un llangardaix desdenyós la mirava amb ulls tenebrosos, immòbil, ben repapat, com si el sostre fos seu i estigués disposat a defensar-lo fins a l'últim alè. L'escombra no l'atemorí, ni la pala de cavar l'hort. Res. El llangardaix desvergonyit li fitava la pitrera sense immutar-se. Ja tenia la mànega apuntant-lo quan ell decidí llançar-se al buit amb tal punteria que se li arrapà a l'espatlla, des d'on la visió dels seus pits era, altrament, més nítida. Va ser llavors que recordà la iaia. Ben mirat, potser sí que era bruixa, i vés a saber quantes sorpreses no l'esperaven abans que es fes negra nit: rates, gats negres, òlibes... Potser li aniria bé comptar amb un company d'aventures. Es mirà el llangardaix i li digué: «Quedes adoptat, Daix». I en Daix, sense apartar la vista de les protuberàncies femenines, exclamà: «Abans m'hauràs de fer un petó». La inesperada resposta li glaçà la sang. Aleshores, horroritzada, es preguntà per la vertadera naturalesa dels insectes massacrats.

La parada

Per més d’hora que es llevi, la dona sempre va amb el temps just. Sense encendre el llum per no despertar el marit, entra a la cambra de bany, es fica sota el rajolí esquifit de la dutxa i es fa una ensabonada ràpida. Sort que duu els cabells ben curts. Es vesteix a corre cuita, esmorza un parell de galetes maries i un cafè negre, omple la carmanyola amb alguna cosa sobrera del sopar i la desa a la bossa. Després tanca la porta de cop i baixa les escales corrents des del setè pis, mentre es pregunta de què coi serveix un ascensor que mai no funciona. Surt al carrer. Una fuetada glaçada la desperta de sobte. En aquella maleïda avinguda sempre hi fa vent, sigui estiu o hivern. Sort que la parada de l’autobús no és gaire lluny. Sort que el tretze la deixa davant mateix de la fàbrica de galetes on treballa. Tant de bo no hi hagi trànsit o aquest mes perdrà el plus de puntualitat.

Avui, ha hagut de córrer de valent perquè no se li escapés l’autobús. La corredissa l’ha deixada sense alè i li ha atiat la punxada al pit que l’assetja des de fa dies. Com sempre, el tretze va ple de gom a gom. Tan ple que no arriba a agafar-se enlloc, i ho hauria de fer, perquè la carretera que va fins al polígon està en un estat lamentable i el conductor pren els revols maldestrament. En un sotrac, la dona perd l’equilibri i cau. Un home jove s’ajup per ajudar-la. L’home és com el que ella somiava de petita: amb la pell fina, les mans de dits llargs, els ulls clars, els llavis molsuts... Duu una camisa blanca ben cordada i una corbata fosca.  Li diu: «Agafi’s, senyora». Per uns instants, les pells es freguen i li arriba un aroma penetrant, viril. No pot evitar que el cor li faci una sotragada forta. Inexplicablement forta.

Ella es queda absorta, pensant com n’és d’agradable que algú et cuidi. A penes un instant després, el jove, sempre amatent, li diu: «Som-hi, senyora! Hem arribat a la seva parada». Embadalida, l’agafa del bracet i el segueix. Ni tan sols es pregunta com sap ell quina és la seva parada. El jove ben vestit l’acompanya fins a la porta de la fàbrica, apunta un somriure i s’acomiada: «Ha estat un plaer ajudar-la, senyora!». Només llavors s’adona ella que aquell edifici gris on acaba d’entrar no és la fàbrica de galetes. Un fred gelat, com el de l’avinguda, l’envaeix, perquè l’encarregat d’aquell lloc desconegut, inclinat sobre una taula metàl·lica, està lligant una etiqueta al turmell d’una dona pastada a ella. Veu que a l’etiqueta hi ha escrita una hora, les 6.50. La causa encara és en blanc.

Solitud

Dona entrant a la banyera (Darío Morales)

Va entrar traginant les bosses de la compra, els vestits nets de la tintoreria, els originals per corregir de l'editorial... Assegut a la cuina, amb un got de bourbon a la mà, amb l'abric posat encara, ell plorava. Un dia més. Ella respirà a fons, com si necessités una ració doble d'oxigen, i se li acostà amorosament.

—I avui, què ha passat?

—El Pol és mort —respongué amb un fil de veu.

Ella es fixà que l'ampolla ja era gairebé buida.

—No beguis més, això no li tornarà pas la vida.

—Li vaig prometre a la seva mare que tot aniria bé —es lamentà.

 Llavors ella es deslliurà de la càrrega i el reprengué:

—No ets Déu, només ets metge. Ja sabies que el Pol no se'n sortiria. És això el que havies d'haver dit a la seva mare.

Ell, tremolant, la mirà amb els ulls encesos.

—No sóc com tu, jo. No sempre sé el que s'ha de fer.

Omplí el got i s'empassà el bourbon d'un sol glop.

—Va, vine, necessites descansar —va fer ella.

Aleshores va omplir la banyera, el despullà, l'ajudà a ficar-se a dins i l'ensabonà com a un nadó. Ell no parava de gemegar: «Només tenia cinc anys!». Li va dur una tassa de te calent, l'ajudà a sortir de la banyera, l'eixugà, l'acompanyà fins al llit i després l'acotxà.

—Deixa el llum encès —va demanar ell, referint-se al globus de color poma que feia una llum tènue. Sense aquell bri de claror, no s'adormia mai.

Ella respirà a fons, però cada cop li mancava més aire. Recordà que havia de desar la compra, de planxar-li la camisa per a l'endemà, d'acabar aquella maleïda correcció... I encara no havia sopat. Omplí la banyera, se submergí en l'aigua gairebé bullent i va deixar que la mà experta acariciés la pell necessitada, tot cercant el punt misteriós, la cruïlla de tots els plaers imaginables. Va agafar la drecera correcta i hi enfonsà els dits, lentament, mentre es preguntava per quin inexplicable parany del destí no s'havia casat amb un home.