Hi ha cels mudables?

La poesia capaç és de desvetllar emocions pregones: tendresa, repulsió, indulgència, ràbia, el goig o el dolor de viure..., capaç és de transmutar la displicència en enardiment, en dúctil el tremp més rebec, d’alliberar l’esperit, de transportar-lo i fer-lo transitar per mons que no són els d’habitud. Tal és la seva potestat. D’aquest poder d’exaltació en fa gala el darrer poemari de Ricard Mirabete (el setè si no vaig descomptada), que porta per títol Cel estàtic d’elevadors, publicat per Editorial Gregal, un total de quaranta poemes, repartits en tres parts, que ens convoquen a «sadollar-nos d’alguna cosa prima i tèbia», a saber «que és tan fràgil i tènue com irreal el mateix cel de sempre», mentre «alba i vidre defugen el reflex del son», mentre «s’estremeix la llum en partícules de pell», mentre «amides la teva alçada des d’un cel estàtic».

El títol

Parade amoureuse (Francis Picabia)

El títol del poemari prové d’un vers del poema que enceta la primera part. Ambdós, primera part i poema, es titulen com una quadre de Francis Picabia: «Parade amoureuse», una pintura de 1917 que pertany al moviment dadaista, procliu a mostrar els comportaments més íntims i complexos dels humans a través d’estructures mecàniques. En el festeig de Picabia, la màquina fa al·lusió a la vida amorosa. Els nòvios estan representats per la roda (ell) i per la caixa superior (ella) i estan connectats per un mecanisme que els allunya a un de l’altre o bé els acosta, tal com passa a la vida. Que la nòvia estigui situada en un pla més elevat que el nòvio (em remet a la concepció que els poetes de l’estilnovisme tenien de la dona (donna angelicata). Aquesta sensació persisteix al llarg del deu poemes que conformen la primera part. Diu Mirabete: «Després de la nit i l’ombra del bes / he vist la teva cintura coronada / pel cel immens —palau del cos encès— / entre geometria d’ales, arborada.» I també: «Tal vegada tu, la més alta flor, / reprens la fuita del dir escapçat / per l’onada i per l’ombra besada.» A la ment em ve Petrarca i la idealització de l’amor i de l’estimada, que recull el Canzoniere. Hi ajuda la rima consonant, la musicalitat, l’ús del sonet: «Eres mirada i eres l’esclat immens / dels llavis que m’encenien les despulles: / nit transformada i de l’enyor, encens.»

L’associació de la repetició constant i invariable de la màquina amb el sentiment persistent, el desig inalterable del poeta per l’estimada, em fa pensar en l’ideal, allò que l’ésser humà concep com a màxima bellesa o perfecció. I què hi ha que pugui representar millor l’ideal de l’ésser humà que el cel? El cel com a sinònim de benestar, d’harmonia, de pau, de felicitat... El cel com el lloc meravellós on rebrem la recompensa per acarar les circumstàncies de la vida amb valentia i honestedat, on serem compensats pels patiments viscuts en aquest món terrenal. Un cel que si l’identifiquem amb el de la tradició judeocristiana resulta estàtic, sí. Però, ens parla Ricard Mirabete d’aquest cel? Juraria que no és poeta que es conformi amb un missatge únic i absolut. Més aviat esperona el lector a recórrer la senda que ell va marcant. Hi deixa molles de pa, com en el conte, per tal que ningú es perdi, però cal fer el camí fins al final per estar segurs de si el cel és a la terra, de si es troba a la passió amorosa, a la memòria, al passat o al futur o és arreu, perquè els cels són mudables, ara són aquí, ara allà, ara calen elevadors per arribar-hi o viatges a través dels porus de la pell per accedir al racó més pregó de cadascú de nosaltres.

 

Res de lligams incòmodes

Nu baixant l'escala (Marcel Duchamp)

Així, doncs, en els dotze poemes que constitueixen la part central, titulada «Que se m’alça a la sang», renuncia a la norma, la transgredeix, deixa de banda les majúscules, la puntuació, deixa que els versos flueixin lliures de traves... L’ordre, la perfecció poden ser lligams incòmodes. Cal estar oberts als contes i a les faules, a apedaçar odes a la sang i esculpir èglogues, al bressol de nit obscura, a la mirada que ens pot delatar, a l’oratge nu del crit, a la sal devastada per la ira, a l’alè criminal de la fera, al brogit de la sang, al to profètic de versos sàlmics, al so gèlid de la veu pedra, a l’última essència del plaer, a la memòria que ho recorda tot amb exactitud... que és com dir que cal estar oberts a sentir, a sentir, sense destorbs de cap mena, tant si és la passió com el buit o l’abisme; a concebre allò que perceben els sentits com un tot dinàmic, perquè l’ésser humà tendeix a l’evolució i el pas del temps muda irremeiablement el que creiem immutable. Molt clar ho deixa el poeta en la cita que prové d’un vers de Lluís Calvo: «Deu ser així, l’eternitat: prodigi, cendra, res» i molt bé ho il·lustra el quadre que motiva el poema de Calvo: «Nu baixant l’escala» de Marcel Duchamp. 

La paraula, l’elevador idoni

Fotografia de portada Carles Mercader Fulquet

«Tot ressonava cec» dóna títol als divuit poemes, d’una gran volada, que conformen la tercera part. Hi ha tot un seguit d’elements a destacar, des de l’eficàcia de les imatges (gotims d’aridesa sàlmica, mecànica sàdica de moreres endiumenjades, transito solsticis de prats...) a l’ús recurrent de l’al·literació que impregna el vers de melodies diverses com a: «Tothora una remor / d’incògnites remotes / que xerriquen i xiulen / pels retalls de les portes»  o  «Una mar brandada a l’alba / que amb badall gras ratlla mapa d’abans. / Tast d’atzar. Atzavara amagada», on juga amb la vocal a i amb la vocal neutra, per citar algun exemple. També hi trobarem una tria acurada de lèxic que posa en relleu la importància de la paraula, de la comunicació, un elevador idoni per recórrer la distància que separa el «jo» del «tu» —tal vegada de la terra al cel—, malgrat la foscor, les nits, el temps. Heus aquí una petita mostra: «La parla s’assembla a l’olfacte de flors rugoses»; «la parla dels àngels és exterior: onomatopeies espantades»; «segueixo rumiant adjectius nominals i pintant-los»; «ple de paràboles entre mosques pesants». I arreu el crit de la pell —una pell que és insaciable—, el somni als llavis, els peus descalços i l’aigua del mar, dels dolls, del torrent, dels núvols que passen amb l’aigua d’ahir... Sentim —és impossible no fer-ho— el discórrer de l’aigua, a voltes com un neguit, d’altres com un bàlsam, que ens mena cap a la fi, un dels grans temes de la literatura universal tractat per Mirabete amb encomiable exquisidesa. «Davant seu, la vida és un cel estàtic», diu el poeta, aquest cel que és com l’aigua que passa i que només podem fer que perduri a la memòria, però postil·la: «Que llunyana la vida si ens fem només grans, vora el riu». I en aquest fer-se grans, un es pregunta si tan sols es refereix a envellir, a madurar o a fer-se grans d’esperit.

Fitxa

Ricard Mirabete

Cel estàtic d’elevadors

Editorial Gregal, setembre 2016

Fotografies: Carles Mercader Fulquet