"La ciutat dels solitaris" a Horta

Ahir a la tarda va tenir lloc a la Biblioteca Horta-Can Mariner la presentació de la darrera novel·la d’Isidre Grau, ambientada al barri d’Horta.  

La ciutat dels solitaris narra la història dels Perera, una nissaga que inicia el besavi August Perera, amb la construcció d’una segona residència al barri d’Horta, als anys 30 i que arriba fins a 2010, quan el besnet Pere Perera torna al barri per recuperar-se de l’amnèsia que li ha produït un accident i s’instal·la en un dels apartaments de LaNau92, construïts on abans hi havia la torre familiar. Durant un mes, el jove es dedicarà a fer una recerca de qui és i es trobarà,  amb més d'una sorpresa que no s'esperava.

 

Un paradís ben documentat

Desideri Díez

Com a mestre de cerimònies va actuar Desideri Díez, escriptor i cronista hortenc, que apassionat de mena es remuntà als escrits dels monjos del monestir dels Jerònims de la Vall d’Hebron, va detallar l’estada de mossèn Cinto Verdaguer i la visita que li van fer Benito Pérez Galdós i Narcís Oller, va enumerar tot el repertori de literats i homes il·lustres que havien tingut relació amb Horta, des del baró de Malda a Rubén Darío, Rovira i Virgili, Salvat Papasseit, Màrius Serra passant pel fundador dels salesians sant Joan Bosco, el rei Alfons XIII i Manuel Valls, el primer ministre francès fins a 2016. I crec que jo em descuido noms, no pas Desideri Díez, que consti! Quin era l’objectiu d’aquest exhaustiu inventari? Demostrar al públic assistent que Horta era un paradís, cosa que aquells que hi hem tingut la sort de néixer i de créixer ja sabem. Però aquell paradís, tan ben documentat, s’ha anat perdent per culpa de l’especulació urbanística. Horta era plena de masies i de torres que constituïen un patrimoni arquitectònic important i no es va fer prou per conservar-lo. És en aquella Horta rural, de tan sols cinc-mil habitants, que August Perera va construir el paradís per a la seva família, però l’edèn, encara que tingui casa, jardí, piscina i fortuna, és un miratge. Això li va quedar clar al públic perquè, sense voler fer spoilers, el “Desi” ja va deixar ben clar que les relacions dels Perera són tan apassionants com complicades.

Dues obres cabdals

Oriol Izquierdo i Isidre Grau

L’escriptor Oriol Izquierdo, que també viu a Horta, es va referir prèviament a dues obres importants en la bibliografia d’Isidre Grau. El llibre de memòries Primer paisatge, centrat en la Cerdanyola de la infantesa de l’autor, que parla més aviat de la memòria col·lectiva, de la de tota una generació, i Els colors de l’aigua, la novel·la amb què va guanyar el Premi Sant Jordi l’any 1985 i que enceta tot un cicle literari dedicat a la família Benavent. En Els colors de l’aigua es retrata els pas del món rural a la industrialització a Vinyes de Savall, un espai imaginari que podem identificar amb Cerdanyola. D’aquestes històries prèvies, sorgeix, segons Izquierdo, la llavor que fructificarà a La ciutat dels solitaris, on la memòria col·lectiva —no tan sols la del jove amnèsic Pere Perera— i la transformació urbanística del barri i de la ciutat de Barcelona són els temes més importants. A través de les peripècies vitals de la família, assistim a temps de canvis importants en la nostra societat, des de la mort de Franco, la Transició, les Olimpíades, la crisi, el desencant del jovent i de tots aquells que, per culpa de la crisi, han quedat marginats. Tot ho resumeix una pregunta que formula Maurici Perera i que queda sense resposta: “Nosaltres, que lluitàvem per un món millor, en què ens hem equivocat?”.

Sobre la construcció de la novel·la

Isidre Grau

Val a dir que a l’autor li va restar poc temps per parlar àmpliament de la novel·la que presentava, en canvi sí que va esmentar la descoberta del barri, on ja havia situat la novel·la anterior Els amants volàtils, d’on recupera el personatge de l’escriptor Maurici Perera. Va explicar el procés de construcció de la història a partir d’una imatge que li va venir al cap de sobte: la d’un noi que va en cotxe; el xofer, un home més gran, el deixa en un edifici d’apartaments individuals on s’hi haurà d’estar un temps. I aquest és l’edifici on vivia en Maurici. I de sobte ja té una relació familiar sorgida del no-res. En Maurici i en Pere són oncle i nebot. I ha de buscar el motiu de l’estada a l’apartament: en Pere ha perdut la memòria. Com? A causa d’un accident que l’ha deixat a ell en coma i ha provocat la mort dels pares. Per què l’envien precisament a l’edifici LaNau92? Perquè allà abans hi havia la torre familiar, vil·la Caterina, perquè allà hi va tenir lloc un fet important el dia del seu catorzè aniversari i si aconsegueix connectar el present amb aquell punt del passat tal vegada tot torni a fer-se-li clar com l’aigua. I així, de mica en mica, Isidre Grau va anar donant vida a la història, que va estructurar en tres parts ben diferenciades. 

Si la memòria no em falla, l’autor va citar sis anys de feina, amb moments de dubte i altres de satisfacció per trobar solucions als conflictes que se li anaven plantejant per encaixar-ho tot. I és que potser sí —va admetre— que la manera més adient d’explicar allò que vol transmetre sigui a través d’una nissaga familiar, amb personatges força diferents els uns dels altres. I això ja és collita pròpia: en aquesta novel·la hi ha Pereres que tenen poc pes i, per contra, hi ha uns secundaris gens emparentats amb ells que tenen un pes específic important. Només en citaré un: Fidel Parra, l’home que coneix tota la història del barri, fins i tot els secrets més íntims dels seus habitants. Abans d’acabar, Isidre Grau va plantejar un repte al públic lector. A la novel·la —diu— hi ha una picada d’ullet a La ciutat dels prodigis. I va deixar tothom amb ganes de més, però ja se sap que els horaris són per a complir-los i la biblioteca havia de tancar portes. Surant a l’aire va quedar la proposta d’un club de lectura per acabar de desentranyar les obscures relacions familiars dels Perera i situar en el mapa vil·la Caterina, la torre racionalista que mai no va existir en realitat.   

Crisàlide

El jove φ no hi era tot, deien. Malgirbat, amb ulls de lluç palangre, la carn blana, tan flonja que feia angúnia, la pell d’escata lluent. Deien els entesos que no existia cap tractament, ni específic ni experimental, per tornar-lo a la normalitat, que calia deixar-lo en observació. Les decisions dels entesos no solen discutir-se i així va el món. Per aquest motiu, va ser reclòs en una cambra fosca, d’una institució fosca, regentada per facultatius dogmàtics de pupil·les esgarriades, per investigadors propensos a la diplopia. Tancat amb pany i forrellat, on el món no el pogués veure, com diu el protocol que cal fer amb els éssers de mons inconeguts pel nostre. 

I va ser així com tothom es va perdre la transformació. Tal com la nimfa i la papallona són una sola cosa, el jove malgirbat, una matinada emblanquinada pel gebre, va esdevenir eruga a la isolada cofurna on transcorria l’espera i, a través d’una minúscula escletxa, va esmunyir-se cap a l’exterior. La premsa escrita —la televisió i la ràdio van ignorar-ho per complet— va recollir la notícia. Aquesta matinada el jove φ ha traspassat sense haver pogut trobar una cura pel seu mal estrany. Déu l’aculli al seu si, deien. Al capvespre següent, un altre jove malgirbat amb ulls de lluç i pell d’escata daurada —la malaltia s’estenia sense aturador— ocupava la màrfega prima, la llòbrega cambra que havia quedat buida, l’antre obscur on la crisàlide es sotmetria irremeiablement a la tirania del destí.

«De teulades en amunt» a l'entranya del poema

L'autora a la presentació del poemari a la llibreria Claret el 19 de desembre

La poesia d’Isabel del Pilar Valero em va enamorar des dels primers versos, amb «la malenconia adormida, rebregada» i «les simfonies inacabades a l’eco del món». Calidoscopi (Vilafranca del Penedès, 2015) és un poemari embriagador, dionisíac, una exaltació dels sentits. Ara, Pilar Valero acaba de publicar De teulades en amunt (Editorial Gregal). Trenta-tres poemes que m’han refermat l’idil·li amb una manera de versejar delicada, subtil, elegant, m’atreviria a dir que, en aquest cas, apol·línia, perquè tot i no fer cap esment a Apol·lo (déu de la bellesa, de la música, de la poesia, de la llum), tot el que representa (equilibri, harmonia, senderi, plenitud) hi és present d’una manera cabdal. El déu solar, instal·lat al cel, des d’on il·luminava i guiava els humans o els submergia en la foscor, es passeja per De teulades en amunt perquè és des d’on té la millor de les perspectives, no gaire lluny dels assumptes terrenals i prou a prop dels afers concernents a l’ànima.

LA PLOMA COM UNA CÀMERA

 

L’autora se situa, com el déu mitològic, en una posició de privilegi, des d’on poder contemplar escrupolosament la natura amb tots els matisos, amb totes les criatures que l’habiten. Amb la ploma, com si es tractés d’una càmera, ens fa un pla general i després acosta l’objectiu fins que se centra en l’aspecte més minuciós i, no contenta amb això, travessa la pell i s’hi endinsa, de manera que el lector pugui copsar què s’esdevé tant a fora com a dins, a les entranyes del poeta i del poema. Així a «Trina la merla», assistim al vol dels cuablancs «en una plana gairebé entrevista,/ ressegueixo l’estela dels seus cants», o a «Miratge» ens trobem «estrelles profundes,/ cavernes plenes de nit» quan alcem la mirada, o un «núvol que roba l’atzur» o una «aèria papallona cendrosa» a «Voliaina», o una «palmera bressolada pel gregal» a «La fosca». L’al·lusió a la natura és constant. Pilar Valero la fa servir per emmirallar-hi l’ànim, el dolor, l’esperança, el record… I així, amb l’objectiu potent que esmentàvem ens diu a «Esbellec» que «L’ocàs ombrívol li tatuà la pell;/ li deixà el ventre a les fosques,/ com llum d’oli, esgotat i sec». A «Esbós», tot i que diluïda en el temps, «La puresa del teu rostre/ grinyola a la memòria». A «Vibració» remarca que «L’aire immòbil, em creix a dins; trau/ a l’invisible sorda esperança,/ sensacions ritmades, moviments/ isolats que vibren».

JOC DE LLUMS I OMBRES

La poeta regula el zoom amb encert mil·limetrat tot creant un joc de llums i ombres que li serveix per retratar la vida. Tots els éssers vius tenim ombra, tot el que forma part de la natura en té, des d’una muntanya a l’insecte més petit, una ombra que és més mudable que el propi ésser, ja que la incidència de la llum també hi té un paper. La llum i l’ombra de l’exterior es corresponen amb el ple i el buit interior. I per tal que puguem visualitzar les alteracions cromàtiques i alhora anímiques que imagina, crea imatges d’un preciosisme i d’una riquesa encomiable, com ara: profanada obaga, letargia constel·lada, argents hores, afamada boira, fúlgid exili, vivències platejades, il·lusions fumades, torxa lacerant, estàtues flamígeres, angoixes marmòries… Caldria fer un inventari més exhaustiu, perquè n’hi ha tantes! De sobte, llegeixes versos com «Estels de la negror, brillant sudari», que forma part del sonet «Mur», o la neu que cau en «flocs abrusats» a «M’atardo», i penses que els poemes estan trenats a partir del substantiu, que els epítets hi tenen una presència valuosíssima tant com les metàfores o les antítesis o els oxímorons, col·locats de manera tan natural i discreta que podríem no adonar-nos-en que hi són. Però hi són. De la mateixa manera que hi ha una tria verbal acurada, verbs que ens remeten al moviment o al so i afegeixen musicalitat als poemes, tal com ho fan les continues al·literacions. Tenim ombres que voleien, música que cascavelleja eufòrica, brunzit d’insectes, llops que udolen, cucs que anguilegen, el buit que entona salmòdies, cignes que baten les ales, dits que aletegen en l’aire indolent, ales blanques dels ametllers que voleien, i també aleteja el temps —com ho fan les ombres— mentre davallen els àngels i dansen, i el vers bressola esperances…

EL TEMPS, EL DOLOR, LA MORT

És en aquest punt on reprenc la figura del déu Apol·lo. Ha arribat fins els nostres dies amb la imatge d’una lira en una mà i les fletxes en una altra. Artista i arquer. Premi i càstig. Una dualitat que forma part d’aquest poemari on la llum conviu amb l’obaga, el cel serè amb la tempesta, el somni amb la vigília, la natura en esplendor amb el buit més punyent. D’una banda, percebem un univers ben ordenat que es perpetua a la memòria, un temps de gestació pausada, de calma, d’assossec. «Confins fascinants/ flaires d’herba i terra molla,/ m’amaren en l’ambrosíac», ens diu Pilar Valero a «Flor de lotus». D’una altra banda, el dolor és un element que, com les ombres, forma part del paisatge. I no podem obviar la sensació recurrent d’absència o de pèrdua, com a «Bressol». «Si la son, s’esberla,/ el cantussol etern t’adorm». La vida segueix el seu pas amb una cadència que tan sols a l’existència pertany i el temps ens marca, el temps que pot ser lleuger com l’aire o pesat com una llosa. I ens marca ―metafòricament, és clar—, el foc que consumeix l’esperit o que, per contra, pot ser purificador «Dansa foc que arrasa,/ hipnotitza, purifica, arrenca el crit de l’ocult», tal com diu Pilar Valero a «La fosca». Fins que la mort arribi com a final o, qui sap, si com a inici. Tal vegada sigui l’infinit o el no-res. Mentrestant, la poesia ens empara, ens rescata i ens transporta De taules en amunt. Uns quants versos, tanmateix, s’encauen a les vísceres i habiten les entranyes.

VOLIAINA

 

Fotografia de Germán Castillejo

Trunques reflexos en la boira,

pèlag de llum, abatut per la pluja.

Vaivé d'exilis gloriosos,

núvol que roba l'atzur.

Aèria papallona cendrosa,

d'inconsciència i somni,

balmada de dia.

Delta dels meus ulls,

convertits en riu,

a l'àlbor del matí.

FITXA

Isabel del Pilar Valero

De teulades en amunt

Editorial Gregal, novembre 2016

Preu: 12 euros

El meu rei Melcior

La casa on vaig viure de petita i que sempre portaré al record ja no pertany a la família. En aquella casa immensa, hi tenia una cambra preferida. Era una habitació gran amb una finestreta mínvola que, fes sol o estigués núvol, la mantenia en penombra. També tenia un armariet excavat al mur, amb una portella enreixada, que havia servit de carner per conservar-hi frescos els queviures fins que els pares van comprar la primera nevera de gel. Llavors l’avi va substituir la portella enreixada per una de vidre. I la finalitat de la cambra també va canviar. El que fa una petita porta! De llavors ençà es va convertir en la cambra de pentinar. A l’armari, hi van anar a parar ampolles de colònia, caixes de pólvores, raspalls i pintes i un pentinador brodat amb rosetes que es posava l’àvia quan es feia el monyo. Pensant-ho, amb la visió que donen els anys viscuts, l’habitació era un despropòsit. Hi havia un bagul negre, tancat amb clau. Damunt del bagul, dos coixins, amb la funda de ganxet, amb una punteta primotera. Recolzada a la paret una bella calaixera de caoba amb un marbre blanc al damunt. També hi havia unes quantes cadires velles que no guardaven cap mena de parentiu i, a l’angle oposat a la calaixera, una taula amb les potes corbes, finament treballades. Una coixejava.

L’avi, que era paleta de professió i pagès vocacional perquè es cuidava d’una vinya heretada, perquè conreava un hortet i feia un encanyissat artístic perquè s’hi enfilessin les tomaqueres, perquè esporgava els arbres amb una destresa inconeguda... l’avi, que era pagès vocacional i també home de bosc: caçador, boletaire, recol·lector, cada any pels vols de Nadal, agafava el seu cistell i marxava de bon matí i tornava amb molsa fresca i branquetes de boix per fer el pessebre. L’avi, que era enginyer d’intuïció, arquitecte de somnis, transformava la cambra de pentinar en un lloc màgic. S’assegurava que la pota de la taula perdés la coixesa per unes setmanes i damunt la taula reconstruïa un pessebre idíl·lic on no hi mancava res: les muntanyes de suro, ben nevades amb farina, el poble penjat a la muntanya, amb un caganer ben amagat. Les granges de la vall, amb el pallers, els animalons: pollets, gallines, oques.. La filadora a la porta de casa, la rentadora a la vora del riu, un riu fet amb el paper de plata de la xocolata, amb un pont per on travessaven pastors, perquè les pastures eren a l’altra banda de riu. Allí, enmig dels prats que propiciava la molsa, es congregaven a la vora del foc els pastors, just sota un arbre fet amb tronc de veritat i amb branques fetes amb branquillons autèntics. Damunt de l’arbre, l’àngel que donava la bona nova i al final del camí, obert entre la molsa, emmarcat amb pedretes i simulat amb serradures, hi havia l’establia, amb el bou i la mula i  Josep i Maria i el bressol amb el nen Jesús. I pel camí, de lluny, tres reis damunt dels camells que s’hi acostaven amb els seus patges i tota una cort de pastores i pastors guiats per un estel, ben enganxat al suro del portal. El pessebre que feia l’avi era espectacular. Els veïns venien a veure’l i li deien: «Recoi, Joan, cada cop el fas millor». I llavors en Joan li feia recitar a la néta un petit poema que li havia ensenyat, mentre els llumets s’encenien i il·luminaven aquella habitació sumida sempre en la penombra. Cada dia, l’avi deia que els reis s’havien d’acostar una mica més cap al portal. El rei de la seva néta recitadora era el rei blanc, en homenatge a l’avi que mai no havia conegut i que es deia Melcior. Era molt petita però, com que era curosa, l’avi li deixava moure la figureta que deia que tenia molta antiguitat perquè ja havia estat del seus avis. Era, doncs, tot un privilegi.

Amb els anys, a l’habitació de la penombra perpetua, s’hi va obrir una finestra més gran. Un fuster va fer un armari allà on hi havia hagut el bagul. Les cadires van ser substituïdes per un sofà molt còmode. La taula, feia anys que l'havia estavellada el pare amb una destral que potser era dels seus besavis com les figuretes del pessebre. Sota la finestra, hi van posar una tauleta de despatx amb un ordinador. El pessebre va trobar una nova ubicació: la prestatgeria del menjador. En un dels prestatges, primer el pare i, d'ençà de la seva mort, la meva germana van intentar reconstruir en miniatura aquell betlem de la infantesa. El dia de Nadal, l’últim dels Nadals que vam estar a casa nostra, em vaig quedar molta estona mirant el pessebre. Recordo que vaig recitar un dels poemes que l’avi m'havia ensenyat mentre tenia el rei Melcior entre els dits. Llavors em vaig adonar que la pota del camell estava enganxada. I la Carme, que em va veure tan absorta, em va dir:

El meu rei Melcior actual

—Te’n recordes?

—De què? —li vaig preguntar.

—De la panadera que et va fotre l’àvia el dia que vas trencar la pota.

No me’n recordava, d’aquest detall no me’n recordava. Em va dir que l'avi l'havia enganxada i encara resistia. I llavors vaig tenir una associació d’idees, d'aquestes tan estranyes que sempre em sacsegen, i em vaig preguntar pel cost que té no ser figuretes de pessebre, perquè quan un té partit el cor s’ha de aprendre a viure amb els trossos que van quedant després de cada batzacada. Encara no hi ha cap mena de cola que serveixi per tornar-lo d’una peça. Llavors li vaig dir a la Carme: «Ja que no tornarem a fer mai més el pessebre a casa, em puc quedar amb el rei Melcior?».

Acabades les festes nadalenques, vam desfer el pessebre,  vam embolicar totes les peces i les vam posar en una de les caixes per ser transportades a la nova llar. El meu rei Melcior mai no va aparèixer. No crec que es perdés, penso que va preferir quedar-se a la casa que duia al cor, a casa seva.

Publicat a Tribuna Guimerà. Un Nadal de Conte. Desembre 2010

http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=89

Hi ha cels mudables?

La poesia capaç és de desvetllar emocions pregones: tendresa, repulsió, indulgència, ràbia, el goig o el dolor de viure..., capaç és de transmutar la displicència en enardiment, en dúctil el tremp més rebec, d’alliberar l’esperit, de transportar-lo i fer-lo transitar per mons que no són els d’habitud. Tal és la seva potestat. D’aquest poder d’exaltació en fa gala el darrer poemari de Ricard Mirabete (el setè si no vaig descomptada), que porta per títol Cel estàtic d’elevadors, publicat per Editorial Gregal, un total de quaranta poemes, repartits en tres parts, que ens convoquen a «sadollar-nos d’alguna cosa prima i tèbia», a saber «que és tan fràgil i tènue com irreal el mateix cel de sempre», mentre «alba i vidre defugen el reflex del son», mentre «s’estremeix la llum en partícules de pell», mentre «amides la teva alçada des d’un cel estàtic».

El títol

Parade amoureuse (Francis Picabia)

El títol del poemari prové d’un vers del poema que enceta la primera part. Ambdós, primera part i poema, es titulen com una quadre de Francis Picabia: «Parade amoureuse», una pintura de 1917 que pertany al moviment dadaista, procliu a mostrar els comportaments més íntims i complexos dels humans a través d’estructures mecàniques. En el festeig de Picabia, la màquina fa al·lusió a la vida amorosa. Els nòvios estan representats per la roda (ell) i per la caixa superior (ella) i estan connectats per un mecanisme que els allunya a un de l’altre o bé els acosta, tal com passa a la vida. Que la nòvia estigui situada en un pla més elevat que el nòvio (em remet a la concepció que els poetes de l’estilnovisme tenien de la dona (donna angelicata). Aquesta sensació persisteix al llarg del deu poemes que conformen la primera part. Diu Mirabete: «Després de la nit i l’ombra del bes / he vist la teva cintura coronada / pel cel immens —palau del cos encès— / entre geometria d’ales, arborada.» I també: «Tal vegada tu, la més alta flor, / reprens la fuita del dir escapçat / per l’onada i per l’ombra besada.» A la ment em ve Petrarca i la idealització de l’amor i de l’estimada, que recull el Canzoniere. Hi ajuda la rima consonant, la musicalitat, l’ús del sonet: «Eres mirada i eres l’esclat immens / dels llavis que m’encenien les despulles: / nit transformada i de l’enyor, encens.»

L’associació de la repetició constant i invariable de la màquina amb el sentiment persistent, el desig inalterable del poeta per l’estimada, em fa pensar en l’ideal, allò que l’ésser humà concep com a màxima bellesa o perfecció. I què hi ha que pugui representar millor l’ideal de l’ésser humà que el cel? El cel com a sinònim de benestar, d’harmonia, de pau, de felicitat... El cel com el lloc meravellós on rebrem la recompensa per acarar les circumstàncies de la vida amb valentia i honestedat, on serem compensats pels patiments viscuts en aquest món terrenal. Un cel que si l’identifiquem amb el de la tradició judeocristiana resulta estàtic, sí. Però, ens parla Ricard Mirabete d’aquest cel? Juraria que no és poeta que es conformi amb un missatge únic i absolut. Més aviat esperona el lector a recórrer la senda que ell va marcant. Hi deixa molles de pa, com en el conte, per tal que ningú es perdi, però cal fer el camí fins al final per estar segurs de si el cel és a la terra, de si es troba a la passió amorosa, a la memòria, al passat o al futur o és arreu, perquè els cels són mudables, ara són aquí, ara allà, ara calen elevadors per arribar-hi o viatges a través dels porus de la pell per accedir al racó més pregó de cadascú de nosaltres.

 

Res de lligams incòmodes

Nu baixant l'escala (Marcel Duchamp)

Així, doncs, en els dotze poemes que constitueixen la part central, titulada «Que se m’alça a la sang», renuncia a la norma, la transgredeix, deixa de banda les majúscules, la puntuació, deixa que els versos flueixin lliures de traves... L’ordre, la perfecció poden ser lligams incòmodes. Cal estar oberts als contes i a les faules, a apedaçar odes a la sang i esculpir èglogues, al bressol de nit obscura, a la mirada que ens pot delatar, a l’oratge nu del crit, a la sal devastada per la ira, a l’alè criminal de la fera, al brogit de la sang, al to profètic de versos sàlmics, al so gèlid de la veu pedra, a l’última essència del plaer, a la memòria que ho recorda tot amb exactitud... que és com dir que cal estar oberts a sentir, a sentir, sense destorbs de cap mena, tant si és la passió com el buit o l’abisme; a concebre allò que perceben els sentits com un tot dinàmic, perquè l’ésser humà tendeix a l’evolució i el pas del temps muda irremeiablement el que creiem immutable. Molt clar ho deixa el poeta en la cita que prové d’un vers de Lluís Calvo: «Deu ser així, l’eternitat: prodigi, cendra, res» i molt bé ho il·lustra el quadre que motiva el poema de Calvo: «Nu baixant l’escala» de Marcel Duchamp. 

La paraula, l’elevador idoni

Fotografia de portada Carles Mercader Fulquet

«Tot ressonava cec» dóna títol als divuit poemes, d’una gran volada, que conformen la tercera part. Hi ha tot un seguit d’elements a destacar, des de l’eficàcia de les imatges (gotims d’aridesa sàlmica, mecànica sàdica de moreres endiumenjades, transito solsticis de prats...) a l’ús recurrent de l’al·literació que impregna el vers de melodies diverses com a: «Tothora una remor / d’incògnites remotes / que xerriquen i xiulen / pels retalls de les portes»  o  «Una mar brandada a l’alba / que amb badall gras ratlla mapa d’abans. / Tast d’atzar. Atzavara amagada», on juga amb la vocal a i amb la vocal neutra, per citar algun exemple. També hi trobarem una tria acurada de lèxic que posa en relleu la importància de la paraula, de la comunicació, un elevador idoni per recórrer la distància que separa el «jo» del «tu» —tal vegada de la terra al cel—, malgrat la foscor, les nits, el temps. Heus aquí una petita mostra: «La parla s’assembla a l’olfacte de flors rugoses»; «la parla dels àngels és exterior: onomatopeies espantades»; «segueixo rumiant adjectius nominals i pintant-los»; «ple de paràboles entre mosques pesants». I arreu el crit de la pell —una pell que és insaciable—, el somni als llavis, els peus descalços i l’aigua del mar, dels dolls, del torrent, dels núvols que passen amb l’aigua d’ahir... Sentim —és impossible no fer-ho— el discórrer de l’aigua, a voltes com un neguit, d’altres com un bàlsam, que ens mena cap a la fi, un dels grans temes de la literatura universal tractat per Mirabete amb encomiable exquisidesa. «Davant seu, la vida és un cel estàtic», diu el poeta, aquest cel que és com l’aigua que passa i que només podem fer que perduri a la memòria, però postil·la: «Que llunyana la vida si ens fem només grans, vora el riu». I en aquest fer-se grans, un es pregunta si tan sols es refereix a envellir, a madurar o a fer-se grans d’esperit.

Fitxa

Ricard Mirabete

Cel estàtic d’elevadors

Editorial Gregal, setembre 2016

Fotografies: Carles Mercader Fulquet