Un cant a la vida

El pròxim dia 3 de setembre, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, Marta Pérez Sierra, l’ànima romàntica de Cornèlia Abril, presentarà el poemari, Un segon fora del dubte, una història inspirada en fets reals, en l’experiència viscuda per l’autora i en la reflexió sobre la recerca del plaer quan la mort s’acosta. El protagonista, en Jordi, es va sotmetre a un doble transplantament de pàncrees i ronyó l’any 1984; ara la Marta vol retre-li homenatge compartint amb el públic com van ser aquells instants, carregats de dubtes i també d’esperança, que van viure plegats. Aquest és, doncs, un bon motiu per xerrar amb la poetessa que, projecte a projecte, consolida una veu poètica potent i molt propera.

L’actitud i els temes

Davant de la poesia, la Marta ens diu que té una actitud vital igual que davant de la vida, que tot ho viu molt intensament. «Quan hi ha un tema que m’atrau, l’expresso mitjançant la poesia. Des que vaig néixer que sempre he volgut escriure poesia. Em surt d’una manera natural. Crec que no me’n podria estar. Des que tinc memòria, de seguida converteixo un tema que m’interessa en poesia.»

 
També assegura que li agrada explicar històries, per això mira que els poemaris parlin d’un mateix tema. «És —ens diu— com una manera de novel·lar, de fer que el llibre de poesia tingui una unitat i un argument que va avançant fins al final. Per exemple, a M’he empassat la lluna, parlo del climateri, intento reflectir el procés de la menopausa. No aboco poemes perquè sí, perquè ara m’ha vingut aquesta inspiració. Res d’això. El que m’interessa és fer un estudi de què li succeeix a la dona quan té la menopausa. A Dones d’heura, prenc el diàleg entre l’home i la dona com a metàfora. L’home és la paret i la dona és l’heura, o el diàleg entre les dones o entre mare i fill, segons per on l’heura s’arrapa o si, per contra, voleia. El poemari me’l va inspirar una col·lecció de quadres de Maria Rosa Vila, que pinta heures. Mentre escrivia, jo tenia els quadres just davant meu i cada quadre em va portar a imaginar-me un tipus de dona diferent. La inspiració correspon, doncs, a la imatge. És la imatge la que em porta del ara i l’aquí a un altre lloc o a un altre temps o a ambdues coses. El darrer poemari, Un segon fora del dubte, està basat en un fet real. He volgut recrear els darrers mesos de vida d’un amic molt estimat, en Jordi, un noi que, a l’any 1984, va haver de sotmetre’s a un doble transplantament de pàncrees i de ronyó en un intent desesperat per salvar la vida. Tot i així, en Jordi va morir. Ara això ja no passaria, perquè ja ningú arriba a l’estat límit que ell va arribar gràcies als avenços de la medicina.»

Teulades (fragment)

Aquells vespres robats a l’estèril hospital,

tu i jo arraulits, amb una cigarreta

prohibida entre els dits,

cremàvem la por i l’ànsia...

El perquè de «Un segon fora del dubte»

Des de l’inici de la nostra conversa, la Marta sap que vull que m’ho expliqui tot sobre el nou poemari. Amb això, en té prou. No calen les preguntes. El seu discurs és vehement i ordenat. S’expressa amb passió i va al gra alhora. Em fa pensar que és així com verseja. «En un dels versos li dic a en Jordi que el recordaria cada dia. I no menteixo: cada dia recordo el meu amic estimat, la lliçó de vida que ens va donar a tots el que estàvem a prop seu. Tot i haver passat molts anys, encara persisteix en el record la valentia que ell tenia davant l’adversitat. Des de feia temps, tenia necessitat de retre-li homenatge, de dedicar un poemari a la seva memòria.»

Ens diu que aquest és el tercer intent, que el primer intent va ser dos anys després de la mort d’en Jordi. «Llavors li vaig escriure un poema que apareix en el llibre. El poema va guanyar la Flor Natural i la Viola d’Or i Argent en els Jocs Florals de Gràcia. Després vaig confegir tot un poemari titulat Orb. En Jordi era cec i els poemes giren en torn la seva ceguesa, però el resultat no va acabar de satisfer-me, perquè era un poemari excessivament trist, que reflecteix la tristesa que jo sentia llavors i no feia justícia ni a l’actitud esperançada del Jordi ni al meu desig de transmetre-la al lector. El segon intent, doncs, no va fructificar. Passen els anys i un dia, de sobte, entenc per què no em convencia Orb. Va ser una mena de revelació. Sí, sí, tal com ho dic. Una revelació que fa que m’adoni que allò que jo vull mostrar és la recerca del plaer que fa un home jove, com era en Jordi, quan sap del cert que no trigarà gaire a morir, i reflectir la passió, el goig per la vida, el neguit per la mort... Un segon fora del dubte és aquell moment de pau infinita que et dóna un orgasme, que et dóna la mort. Com sempre, mort i amor són molt a prop.»

Drac (fragment)

Tot tu dins el meu melic

Com si jo fos llac

I tu el drac que l’habités.

Nacre (fragment)

Veia la seva ànima errant

per l’eternitat dels passadissos,

vaig agafar les despulles

tibant-les de l’ombra

fins al cementiri d’Olius,

on ell havia escrit que volia

fer-se terra.

La importància de les imatges

Fotografia d'Enric Macià

La Marta acostuma a servir-nos la poesia acompanyada d’imatges. Aquest és el segon cop que compta amb el fotògraf Enric Macià. «M’agrada la interrelació de les arts, la fusió de la poesia amb la imatge. I treballar amb l’Enric Macià és un luxe, perquè és una persona  sensible, que fa una fotografia que va més enllà de l’evidència. Sap captar molt bé allò que hi ha entre línies, allò que no està escrit però que sura a tot el poema.»

Amb l’Enric Macià fa una excepció de la seva manera habitual de treballar. Ens explica que «és quan ja tinc el poema escrit que ell hi afegeix la imatge, no amb la finalitat d’il·lustrar o de guarnir el text sinó d’atorgar-li una perspectiva més àmplia, una mirada més precisa, una sensació nova. Les sensacions són bàsiques a l’hora d’escriure i transmetre la poesia. Sovint, cal buscar-les a dins, cal recordar sensacions viscudes i tibar-les fins que surten a fora. Vull que el lector les trobi, aquestes sensacions. Si puc ajudar a què les senti afegint una fotografia, una imatge a les paraules, ho faig. Val la pena sumar les possibilitats que aporten les diferents arts per provocar que el lector senti, s’emocioni.»

Deliri (fragment)

Un llac plàcid

el blau dels teus ulls

de plaers curulls.

Naixien dels teus dits

peixos de platí.

Udol (fragment)

Núvols muts i cels sords.

Cercava ànimes

que m’expliquessin

la boira fina entre la vida i la mort.

Tolerància i humilitat

 

El gust per la interrelació de les arts (poesia amb música, dansa, il·lustració, grafit, vídeo...) va portar a la Marta a crear i gestionar el projecte cultural Contrapunt poètic, que ja compta amb tres anys de vida. Per l’Escola de Música de Sant Feliu de Llobregat ha passat una llarga llista d’escriptors i d’artistes que han col·laborat amb el projecte. Tot i no rebre cap ajuda econòmica, res no l’ha aturada, perquè ens diu «no va en perjudici meu sinó a favor de la cultura».

Formar part del col·lectiu literari Cornèlia Abril l’omple de satisfacció. Diu que té un gran pes emocional a la seva vida. «Les integrants de Cornèlia Abril som vuit dones, totes amigues, totes ens estimem i ens respectem. La interrelació amb set esperits que tenen un objectiu similar al meu, però amb visions i maneres de ser diferents, és positiva, molt enriquidora. Tant dins el col·lectiu, com en el camp de la cultura, com a la vida, la Marta considera imprescindibles la tolerància i la humilitat, la de debò, no cap posa. «Has de partir de la creença que fas les coses bé, però no pensant que el que tu fas sigui el millor. El que fa l’altre mereix respecte. La diversitat és una font de riquesa. Militar en la tolerància no és una opció senzilla, però sí que és molt agraïda.»

En un escenari màgic

Així és com defineix la Marta l’escenari on tindrà lloc la Setmana del Llibre en Català i on presentarà el poemari Un segon fora del dubte. «És el meu barri, visc a tocar de la Catedral —ens comenta—. Compartiré la presentació del poemari amb un bon amic, en Ricard Mirabete, que ha escrit un llibre preciós. El seu poemari es titula Cel estàtic d’elevadors, per això hem batejat el recital com Un segon al cel estàtic. Tenir presència en un esdeveniment tan important com aquest, que té el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, amb una edició tan bonica i cuidada com la que ens ha fet l’Editorial Gregal és un d’aquests obsequis agradables que et fa la vida i que et motiven a seguir endavant.»

Xiprer

La branca més alta del xiprer

Ha foradat el cel,

Espero que en davallis,

Hi ha rastres teus als núvols,

La saliva blanca,

Les venes inflades.

Perpètues.

Un quadre de Cézanne.

Aplego fonoll i el llenço enlaire.

Entrevista publicada al blog de Cornèlia Abril el 26 d’agost de 2016 i a Núvol l’1 de setembre de 2016

«Primer paisatge», una aposta per les paraules i els orígens

El passat dia 4 d’abril, Isidre Grau presentava a la llibreria Claret el seu darrer llibre. Publicat per Editorial Gregal, Primer paisatge és, tal com s’indica a la contraportada, «un aplec de mirades al món de la infància d’algú que hi busca les arrels del seu gust per l’escriptura... Lluny de la recreació biogràfica, l’autor transforma les seves vivències en petites històries que, defugint el costumisme, exploren significats més universals».

El llibre consta de tres parts (escenaris, figures i moments) amb un total de vint-i-set peces breus, d’un preàmbul (el pessebre quiet) i un epíleg (el món inquiet). Tant el preàmbul com l’epíleg s’inicien amb un dibuix que correspon a la teulada de la torre campanar de l’església de Sant Martí, mentre cadascuna de les parts ho fa amb una il·lustració de Jesús Bolinaga, autor també de la imatge de portada. A la contracoberta, dues imatges antigues de Cerdanyola, el poble d’Isidre Grau. Visualment, és un llibre bonic, acurat, d’aquells que ve de gust tenir a les mans i de llegir-lo amb fruïció.

Primer paisatge no és un llibre de memòries, però sí de records, on la memòria hi té un paper rellevant. Ella és la responsable de fer-nos retrocedir en el temps, del segle XXI a meitat del segle XX, tot just després de dues guerres, l’esdevinguda al nostre país i l’europea, en una època d’escassedat, amb la por vigent encara, i amb tradicions ancestrals i costums ben arrelats. I en un escenari que s’identifica fàcilment amb Cerdanyola, el poble de l’autor, tot i que ell no l’esmenta en cap moment.

D’entrada, sembla que t’hagis de trobar amb un text amable, darrere l’amabilitat, però, hi ha contundència i continues invitacions a la reflexió. No es tracta de fer només un viatge al passat amb un guia d’excepció. Es tracta també d’endinsar-se, a través dels ulls de l’infant, al món interior de l’autor. Com bé diu l’Isidre, aquest «primer paisatge» també és «el paisatge de l’ànima», «un paisatge interior que ens fa ser el que som». I de retruc, preguntar-te pel teu paisatge, despertar-te les ganes de retornar-hi.

El do de l’empatia

Primer paisatge demana una lectura morosa, perquè t’obliga a retornar més d’un cop cap enrere per rellegir els missatges subtils que l’autor fa entre línies, no sigui cas que se n’escapi algun. És, mentre gaudeixes de la subtilesa, quan t’adones que et trobes davant d’un dels grans escriptors de casa nostra. No és una qüestió d’ofici, que també. No és a causa del talent innat, que segur que hi és. És pel do de l’empatia. L’autor traça una drecera que permet connectar el lector amb el personatge i amb la vivència i sentir-la com pròpia. Això no és fruit de la casualitat ni del treball sinó de la personalitat de l’escriptor.

Hi ha tres aspectes que m’han captat l’atenció i que voldria destacar:

L’aposta per les paraules. Tot el llibre és una declaració d’amor de l’autor per l’escriptura, diria que d’amor apassionat, i quan hi ha passió pel mig de vegades sorgeixen dubtes. «Els pactes amb les paraules demanen constants revisions», «Escriure és una forma de viure», «Encara em sento hereu de tants silencis de conveniència, els que em devien empènyer a buscar paraules per explicar-me, el que ningú no m’aclaria i que jo captava per sota, per dins o de costat».

La mirada innocent. El narrador recorda i es refia de la mirada infantil per explicar-nos el passat. Diu que li queden «visions filtrades pel temps, pura subjectivitat». Hi ha una mirada cap enfora, curiosa, escrutadora, que es fixa en els escenaris, en les persones que els habiten, en els fets que succeeixen, però, també, hi ha una altra mirada cap endins, i és a través d’aquests ulls que podem observar la malenconia, la tristesa, de vegades la ràbia de l’infant que no es vol fer gran, que no accepta que la mort sigui llei de vida o que s’angoixa davant el primer examen.

Els orígens. Hi ha una reivindicació d’allò que un és gràcies a la família, a les vivències, als orígens, un sentiment d’orgull i d’avinença que ha inculcat el temps. Sense aquest sentiment, aconseguir l’harmonia, la pau no és possible, no perquè sempre apareixen vells fantasmes. En paraules de l’autor: «No es pot escriure sense els sentits atents al passat; escriure —quan es tracta de fer emergir veritats—, demana uns tractes oberts amb els orígens».

Ha estat un autèntic plaer transitar per aquest «primer paisatge» i quedar-me amb la conclusió de l’autor: «Mantenir la confiança en les paraules esdevé un exercici de llibertat. Per bé i per mal, elles són les responsables de tot el que som i ens donen la mesura del que encara som capaços de fer».

Fitxa

Isidre Grau
Primer paisatge
Editorial Gregal, març de 2016

Web de l’autor

http://www.remarcat.cat/web/isidregrau/

Web de l’editorial

http://terracel.cat/gregal/

Crònica publicada al blog de Cornèlia Abril el 12 d’abril de 2016

«Calidoscopi», la festa dels sentits

Sovint la poesia es col·loca sota la lent del microscopi com si fos un bacteri. Se la disseca gairebé com un forense ho faria amb un cadàver. Què vol dir l’autor amb aquell vers, què insinua amb aquell altre, què significa aquella imatge, quines figures retòriques fa servir, a quin moviment pertany, les relacions familiars i amoroses es mencionen, el pensament filosòfic o polític hi és present? Jo em recordo com una bona estudiant, però no me’n vaig sortir amb els comentaris poètics ortodoxos ni mentre estudiava ni després. Massa normes! L’esperit anàrquic que sé que tinc, tot i que prou dissimulat, surt sense aturador davant un poema, perquè malgrat els anys que han passat, la sensació continua essent la mateixa. Sigui de qui sigui el poema, quan és a les meves mans, se’m desperta un sentiment de possessió irracional. A la poesia, m’agrada fer-la meva, despullar-la a poc a poc, deixar-la absolutament nua d’artifici, anar fins a l’essència, fins a les entranyes, fruir-la amb delit. Sí, sí, com si d’una passió amorosa es tractés. A fi de comptes, què és la poesia sinó passió desbordada dels sentits?

Tot aquest preàmbul no és perquè sí. Calidoscopi és un poemari que em va regalar una bona amiga, perquè intuïa que el gaudiria de principi a fi. De la poeta, Isabel del Pilar Valero no en sabia res de res. Res de la fotògrafa Maria Rosa Ferré. No és que a les autores els manquin mèrits. És més aviat una qüestió meva. Les biografies em diuen poca cosa. Hi ha noms insignes que m’han deixat glaçada. En canvi, d’altres m’han sabut transmetre universos sencers gràcies a la senzillesa, a la veracitat, al tremp, a la manera tan deliciosa de teixir els versos. Així, doncs, tornant al poemari Calidoscopi us he de dir que les imatges em van captivar de seguida. Recullen el cicle de la vida de la vinya passant per la verdor primaverenca, l’explosió de color estival, la verema, els tons daurats del trànsit cap als dies curts, cap a la tardor, l’hivern que recomença... I amb els poemes vaig iniciar un idil·li vehement. Per què? No n’hi ha prou de dir perquè sí, perquè emanen una bellesa sublim. S’ha de poder explicar de manera raonada, perquè no té tothom el mateix concepte de «bellesa sublim». Potser és més convincent dir que són una festa per als sentits.

El llenguatge és la clau

Si les fotografies acaparaven el sentit de la vista, els poemes atien el sentit del gust («dolçor esdevinguda àcida, raïm d’absència»), del olfacte («antics efluvis, recreen fistó daurat»), de l’oïda («batecs que entren per la finestra, càlids com migdiada»), del tacte («les mans, xopes de sabors amargs i herbacis, precedeixen l’abraçada»). He recollit una petita mostra, però l’inventari és exhaustiu. També tenen pes les referències visuals, la subtilesa que només percep l’esperit, l’alquímia que forma part de l’enamorament del temps i el cep, o viceversa, del procés de transformació del raïm en vi, de la suma ben feta de sol i aire lliure i envelliment silent i fosc. L’autora no s’oblida d’encomanar-se al déu més festiu, en honor del qual se celebraven orgies, ni a una fetillera experta en pocions màgiques, ni de recordar l’esposa de Zeus convertida en cigne.

Com deia és una festa joiosa, engalanada amb un llenguatge ric, acurat, específic, culte, melòdic... El llenguatge és la clau de la bellesa que desprenen cadascun dels vint-i-nou poemes, la clau capaç de «guarir cicatrius», d’exaltar els «bastions de jade, delicadesa rosàcia, fragilitat efímera de teulís irisat», de recrear-se en «els pàmpols que vesteixen filferros i ressalten la florida, èbria de llum i de rimes», d’invocar «el miracle de l’aigua i la medecina de l’ànima». La llum, la quietud, la brisa que bressola, l’eco perfumat de la verema, l’albada del no-res ens transporta a un món real: el de la vinya i el vi, i també a un de metafòric que conforma l’existència de l’ésser humà, des que obrim els ulls a la vida fins que el roure ens acull, ens empara i tornem a la terra, com «una ofrena tel·lúrica».

No faig servir paraules meves a l’hora de resumir que ha estat per a mi aquest poemari. Les que esmentaré pertanyen als versos de l’autora «màgic embadaliment», «sorprenent equilibri», «promesa de troballa», «cromàtica atmosfera», «retalls de bogeria»... Tret que fa molts anys que viu a Vilafranca del Penedès, no sabia res d’Isabel del Pilar Valero. Ara sé que la seva poesia és una festa capaç d’enardir els sentits i d’aquietar l’ànima.

Fitxa

Isabel del Pilar Valero

Maria Rosa Ferré

Calidoscopi

Edicions i Propostes Culturals Andana SL

Vilafranca del Penedès, abril 2015

Blog d’Isabel del Pilar Valero

https://esborrall.wordpress.com/

Ressenya publicada al blog de Cornèlia Abril el 9 d’abril de 2016