Indulgència

Una altra nit m’ha despertat el seu crec-crec irrespectuós. He encès el llum tot d’una i l’he trobat allà, enmig de l’habitació, tan repulsiu que em fa venir basques. Ell, en canvi, roman absolutament impassible, com si la meva presència li importés ben poc, com si aquest maleït apartament li pertanyés a ell, com si jo no pagués un lloguer prou alt per aquest cau rònec. Em desafia. No hi ha una altra explicació. I no tinc cap més remei que esclafar-lo. Ja n’hi ha prou de tenir escrúpols. És ell o jo. I busco amb la mirada un arma contundent per perpetrar l’assassinat de l’intrús, abans no desaparegui en la foscor. Hi ha, però, una part de mi, més feble, o tal vegada més assenyada, que no em permet actuar amb crueltat. No puc perquè mirant-me’l em ve a la ment Gregori Samsa. I llavors penso en la imprevisibilitat de la vida i que demà em puc tornar arna afamada o corc o grill o fastigosa corcollana. I penso en el noi informàtic que abans vivia aquí, de qui ningú en té cap notícia. Els amics diuen que mai no hauria marxat sense els discos de Metallica, que mai no hauria abandonat la col·lecció de còmics. I me n’estic. Permeto que l’ésser repulsiu continuï existint, tot sabent que la indulgència ens muda irremeiablement i ens allunya d’allò que alguna vegada havíem somiat que seríem.