Desconeguda

Manhattan, Ítaca desitjada, quina vista tan esplèndida des del River Cafe! Ella hi va anar a dinar com una turista més. De postres, demanà gelat de pistatxo que va assaborir delerosa... Excitava mirar-la, va dir el cambrer. Alguns vianants recordaven que, a mitja tarda, caminava a prop del pont i semblava neguitosa. Era rossa i prima, comentaven les dones. I molt agraciada, deien els homes. Voluptuosa, precisaren alguns. El taxista assegura que van travessar el riu, que la va deixar a tocar Saint James School davant d’un edifici d’apartaments. I afegí que tenia la veu dolça, amb un deix de suau malenconia, que no parlava l’anglès amb fluïdesa. Potser era hispana, segurament catòlica. S’havia fixat en l’estampa de la Mare de Déu que duia al parabrisa. Dues veïnes de l’edifici d’apartaments van reconèixer-la. Coincidien a haver-la vist pujar acuitada, perquè l’ascensor era fora de servei. No sabien a quin pis anava. Una va recordar que duia una brusa blau cel, que semblava fràgil, delicada. Del coll li penjava una creueta d’or, va memorar l’altra. Ens va somriure, van dir. Tenia les dents ben cuidades. I una ombra a l’esguard. Tal vegada, estava espantada.

Es feia fosc quan algú avisà a emergències. A l’East River, hi surava el cos d’una dona jove. Cap testimoni de com havia arribat a l’aigua. La dona era rossa, gràcil, d’aspecte saludable, sense roba, ni joies, ni somriure, ni nom... Desconeguda, així van etiquetar el cadàver. Vivim i morim sense que ningú no conegui el goig que ens mou ni el dolor que ens turmenta, tret de Déu Omnipotent, va dir el capellà. La ciutat de Nova York va pagar el sepeli. La notícia als diaris va fer vessar llàgrimes solidàries. ¡Pobre desconeguda, perduda a l’anhelada Ítaca! Lluny, una mare viu amb l’ànima esquinçada des que va emprendre el vol per conèixer món, la filla. Lluny, inútilment, la mare espera mentre teixeix la vida.