El valor dels somnis

Quant valen els teus somnis? és el títol del primer recull en solitari de Sergi Monteagudo, que serà presentat en societat el proper dia 9 de juny a la Biblioteca del Vapor Vell. Aquest recull està format per vint contes, escrits al llarg d’una dècada de dedicació (2005-2015), que tenen el «somni» com a eix vertebral. Una bona notícia per als amants dels relats, perquè de la qualitat i originalitat de l’autor en tenim constància els assidus a la pàgina web de Relats en Català, on escriu amb el nom de qwark.

Mentre espero a tenir el llibre a les mans, d’entre els vint relats, n’he triat un que ja coneixia «Al·legoria de la cel·la» per anar fent boca. Si el voleu llegir, només heu de clicar sobre l’enllaç i arribareu al relat. Que per què l’hauríeu de llegir? Doncs, en primer lloc perquè gaudireu de la lectura. D’això no en tinc cap dubte. En segon lloc, perquè darrere d’una història breu que inicialment sembla fantàstica, l’autor obliga al lector a pensar. Qüestionar-se a un mateix és força incòmode, però un cop ens traiem la mandra i les excuses de sobre resulta profitós, fins i tot agraït.

A «Al·legoria de la cel·la», en Sergi descriu una cel·la que es troba en el soterrani d’un castell, «un soterrani fosc i laberíntic com els racons de la memòria», explica.  Ui, la memòria, la inabastable memòria que té una quantitat de terabits difícils de calcular i té la mania de desar-ho tot. Els records agradables sempre són fàcil de trobar com els vestits bonics a l’armari, els records ingrats, en canvi, són com els mitjons, els busquis on els busquis sempre estan desaparellats.  Però no vull embolicar a ningú amb aquestes comparacions. Oblidem-nos dels mitjons i centrem-nos en allò que no volem recordar, però està gravat a la memòria, i ho arraconem en el lloc més llòbrec, més profund, més inaccessible, com ara la por. Que n’és de sinistra, la por! I la cel·la del conte n’encabeix molta, de por i d’altres sensacions pertorbadores.

Els personatges que habiten la cel·la són, entre altres, un mariner que té por de la mar, una noia que té por de no triar bé, un espectre que té por d’ell mateix, en Lluc, amb el cavall i tot, perquè ell és un cavaller, que té por de fer tard, perquè l’experiència li diu que sempre hi ha un cavaller més audaç. Al castell també hi viu un rei, un rei cruel que, a més d’alimentar els presoners, també alimenta les pors, de tal manera que l’existència en aquell castell (això inclou la cel·la) no s’alteri mai. Els reclusos no només tenen pors, també s’imaginen realitats diferents a aquella que viuen, també tenen somnis, que no ens hem d’oblidar que aquest és el nexe d’unió de tots els relats: els somnis. Ara bé, quan t’estàs en una cel·la com la que ens descriu en Sergi Monteagudo, el temps com és? Afavoreix els presoners o els contraria? El temps i la cel·la són la mateixa cosa? O és la memòria la que podríem confondre amb la cel·la? La por ens fa dependents o és la independència el que ens aterra? Que seria del rei sense presoners, o hem de dir, més aviat, sense poder? Què passaria si la cel·la quedés buida? 

Si «Al·legoria de la cel·la» dóna per fer-se tantes preguntes, no us ve de gust descobrir quant valen els somnis?

Fitxa

Sergi Monteagudo

Quant valen els teus somnis?

Editorial El Toll, maig 2016

Pròleg: David Castejón

Invitació