La sageta directa al cor de Rubén Guallar

 Mi padre se fue con un señor de Zaragoza, la segona novel·la de Rubén Guallar, és com diu el títol d’aquesta entrada una sageta directa al cor. A la presentació, el passat 5 de maig, l’autor va llegir al públic assistent unes pàgines de l’inici i tots ens vam quedar amb la respiració continguda. A la contraportada, se’ns diu que és una història crua, narrada com una faula infantil, amb l’estil elusiu, metafòric i alhora com un cop de puny a l’estómac. No vull portar la contrària a qui hagi redactat el text, però a mi m’escau més la idea de la sageta, una de punta molt afilada, de trajectòria impecable, veloç, que encerta a la diana. En el llançament d’una sageta hi ha intenció, una posada en escena gairebé litúrgica: la col·locació de l’arc, la postura del braç, el càlcul de la distància. A Mi padre se fue con un señor de Zaragoza, el relat flueix de manera natural tal com ho faria el pensament d’un nano de nou anys, però tot està mil·limetrat per causar en el lector aquest efecte que et talla la respiració, que et deixa sense alè, i que confereix a la història un halo de realitat, d’absoluta versemblança, una barreja de tendresa i d’horror en un còctel ben mesurat que et beus d’una tirada.

Rubén Guallar a la presentació en el Rouge Bar

La presentació de la novel·la un 5 de maig no és casual. Intueixo que ha estat una tria premeditada. El dissabte 5 de maig de 1984 va tenir lloc el XXIX Festival de la Cançó d’Eurovisió. Espanya es presentava amb la cançó «Lady, lady», que va acabar en tercera posició. Per què comento això? Doncs perquè el clímax de la història té molt a veure amb aquell festival d’Eurovisió. Viatgem, doncs, cap a 1984, cap a una barriada de Barcelona, on en Fermín, el protagonista, viu amb la mare, l’àvia i els dos germans més petits, en Fidel i l’Enzo. El pare, no. El pare, en Roberto, ara viu a Saragossa amb un senyor que va conèixer a través de la secció de contactes del diari. Aquesta situació no resulta fàcil per a cap membre de la família. Tal vegada per això, la mare deixa que en Fermín es disfressi de Blancaneus dintre de casa.

Tot canvia el dia que en Fermín es troba a l’ascensor amb en Sebastián «y antes de que llegáramos a mi piso, me besó. En la boca. Con la lengua». I després, en Sebastián li fa prometre que no ho dirà a ningú, que aquell és el seu secret. Un secret que es va fent més feixuc de portar a mesura que avancen els dies. En menys d’una setmana, en Fermín s’haurà de fer gran per força. L’actitud que en Fermín adopta davant l’adversitat, la mirada al món interior de l’infant obligat a madurar de sobte està descrit amb tanta delicadesa que Rubén Guallar, com els bons prestidigitadors, fica dins el barret una tragèdia personal, diu unes paraules màgiques (en aquest cas són oracions infantils) i en treu un cant a la vida, a l’amistat, i una lliçó de dignitat impagable.

La novel·la té un munt de virtuts que val la pena destacar. És una història breu (tan sols té noranta-sis pàgines) i tot i així no hi falta res ni tampoc res és superflu. Els esdeveniments són narrats amb un ritme que ajuda a mantenir la tensió fins al final. La veu narradora és encisadora, resulta impossible no emocionar-se amb tot el que explica en Fermín i en com ens ho explica. Hi ha unes quantes picades d’ullet a l’època que la memòria agraeix, es remarca la importància de la tele a les nostres vides (sèries, telenovel·les, l’Eurovisió...). I pel que fa a l’estil, cal citar la manera tan elegant de suggerir i el tractament tan acurat de l’el·lipsi. I té una virtut del tot imprescindible en una bona novel·la: si la comences, ja estàs perdut perquè no la podràs deixar fins acabar-la.

Per anar fent boca, us deixo la primera de les oracions:

Angelito de mi guarda,

dulce compañía,

no me desampares

ni de noche ni de día

porque si me desamparas

él me besaría.

Fitxa

Rubén Guallar

Mi padre se fue con un señor de Zaragoza

Ediciones Oblicuas, maig 2016