Els encerts de «Malsons de gat»

A poques hores de la presentació del recull Malsons de gat, signat per Sergi G. Oset, Patrícia Muñiz i Igor Kutuzov, publicat per Hermenaute, em ve molt de gust parlar-vos-en.

Diuen els autors que «Malsons de gat neix amb la pretensió d’aportar a la literatura del fantàstic en català un sòlid recull de relats, treballat i estudiat, ambiciós, eclèctic i agosarat que segueixi l’estela del pioners que van apuntalar anteriorment el gènere, però amb una veu i personalitat nova, per expandir i continuar aquest llegat».

En puc donar fe, perquè he viscut amb certa proximitat la gestació dels relats —uns escrits individualment, altres a quatre mans i, fins i tot, a sis mans— i el que us puc dir és que el resultat em produeix una enveja sana. M’imagino que us preguntareu el perquè. Miraré de resumir-ho dient que és un recull ple d’encerts.

En primer lloc, trobo un encert la conjunció de tres veus potents amb imaginacions prodigioses. De Sergi G. Oset sempre m’ha cridat l’atenció la seva capacitat de síntesi i de concreció. Ser sintètic i concret obliga a fer malabarismes amb el lèxic, a desterrar qualsevol signe d’ambigüitat, a ser molt destre amb les imatges. Si llegiu els seus relats brevíssims de Paràsits mentals i d’El último vuelo del Microraptor entendreu de seguida de què parlo. A Patrícia Muñiz la vaig descobrir en la novel·la Play Room, que em permeto de recomanar-vos, on segons la pròpia Patrícia barreja sexe, llenguatge poètic i terror en unes dosis adequades per neguitejar el lector. L’atmosfera que es respira a la novel·la és asfixiant i el periple vital de la protagonista Seila Dor pertorba irremeiablement. La faceta més coneguda per mi d’Igor Kutuzov és la poètica. La seva és una poesia descarnada, profunda, visionària, un cant a la resistència vital, una retrat de la solitud, del dolor i també de l’esperança, una remembrança de la fugacitat de l’existència. A Canciones del hierro ―curiosament ja s’hi passeja més d’un gat—, hi ha descripcions molt acurades de la decadència de la ciutat, del món que ens envolta, d’un univers que retrobarem a Malsons de gat.

En segon lloc, és un encert la tria de l’espai-temps. On i quan transcorren les diferents històries de Malsons de gat? Succeeixen en un futur incert, a urbs que podríem pensar que són les existents però que ja han perdut l’essència actual, en una natura indòcil en confrontació permanent amb l’ésser humà, amb un ésser humà, tot sigui dit, que fa gala d’uns valors ètics, d’uns principis morals que qüestionen contínuament la pròpia humanitat. Hi ha portes que s’obren a l’infern, dimonis que troben aixopluc en pobles remots, abismes insondables, llocs on regna la foscor més absoluta, com si la foscor, l’ambient llòbrec i tenebrós, propiciés la raó de ser dels relats: els malsons.

En tercer lloc, és un encert la tria del protagonista somiador, o sigui els gats. Que els gats tenen somnis agradables o bé malsons és un fet que s’ha constatat científicament. Sembla que és el ritme respiratori el que dóna pistes sobre la placidesa del somni o l’horror del malson. És un encert, perquè els agosarats autors permeten que per la ment dels felins passin situacions anòmales, els fan assolir un estatus inimaginable en els nostres dies, però molt efectiu pel que fa a les històries. Des de la metròpoli de «Gòrgola», on s’inicien els malsons, fins a «Déu salvi Barbanegra», que posa fi al recull, hi trobem, en uns casos més explícitament que en uns altres, una lluita per la supervivència en una societat hostil, violenta, deshumanitzada... però on també té cabuda la imaginació, l’astúcia, tan pròpia dels gats, per encarar les dificultats i aferrar-se a la vida.