Maleïda Margaret

Els primers fils de llum s’escolaven entre el brancam. Havia fet un llarg recorregut a bon pas, però les forces minvaven per segons i el seu refugi era lluny encara i el dubte el tenallava: arribaria a temps o no arribaria? La sensació d’ofec era cada cop més poderosa. Maleïda Margaret! Com li havia pogut fer una cosa així. Si mai no trobaria un ésser tan amorós, tan fidel, tan entregat com ell. No trobaria qui la desitgés amb aquella fruïció. Ningú podia prometre-li l’eternitat tret d’ell. I l’havia menyspreat. Maleïda Margaret, maleïda! Havia gosat mofar-se de la pal·lidesa del seu rostre, de la fredor del seu tacte. Havia gosat qualificar de fètid el seu alè.  «Tal vegada, amb una higiene bucal correcta...», havia deixat la frase a mig acabar. El rebutjava per culpa de la dentadura? L’havia ofès i ell tenia el seu orgull.  Per això se li havia abalançat directe al coll llarg i flexible, a la pell de seda que l’escot deixava a la vista. I ara no podia afluixar el pas perquè el sol ja despuntava. Maleïda Margaret, per què li havia clavat unes tisores i li havia furgat les carns exigües buscant-li el cor? Però si deia que no en tenia ell, de cor! Per més anys que visqués, les dones li resultarien sempre éssers estranys i contradictoris, tendres i perillosos alhora. I elles el titllaven de fred? Maleïda Margaret! Sí, sí que arribaria al cau. Ho faria pels avantpassats, pel seu llinatge noble, perquè ell era una llegenda des d’antuvi i no estava disposat que una odontòloga en pràctiques, una trista becària, la posés en entredit. No mentre es digués Vlad!