La boina grisa

Duia una boina grisa. El vagó del metro anava ple de gom a gom. Tant, que els botons dels abrics veïns se'm clavaven. M'abraçava a la carpeta de l'institut per protegir-me dels cops de colze, qui sap si de la vida… Quan el metro es va aturar a la parada de Diagonal, era molt lluny de la porta. Aquell camí ínfim fins a l'andana se'm figurava com travessar les columnes enemigues. Va ser llavors que vaig sentir una mà que m'estirava, i no m'hi vaig resistir gens. Aquella mà em va guiar. Fins que no vaig ser a fora no vaig saber a qui pertanyia. Fins que no vaig ser a fora no vaig veure que tenia els ulls d'atzabeja, negres com no n'havia vist abans, i que era llarg i prim i duia una jaqueta de pana. Ens vam mirar uns segons. Em va somriure i va dir: «M'agrada la teva boina». Res més. Després me'n vaig anar cap a la sortida de Balmes; ell, cap al transbord. De l'escala estant, em vaig girar, i ell també es va girar i va fer un senyal amb la mà.

D'ençà d'aquell dia, agafava sempre el mateix vagó, a la mateixa hora, amb la confiança cega que el retrobaria. La persistència té recompensa. Al cap de tres setmanes, el vaig veure. Es va aturar a l'andana i va dir: «Sabia que eres una noia valenta». Li vaig contestar que per què. «Ja no fas cara de por», va assegurar. Llavors, de la butxaca de la jaqueta de pana va treure un full plegat, una mica rebregat perquè feia, potser, dies que el duia. «És per a tu», va dir. I va caminar cap al transbord. Jo era aturada a l'andana llegint: «Te recuerdo como eras en el último otoño. Eras la boina gris y el corazón en calma. En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo…». Quan vaig aixecar el cap i vaig mirar cap a les escales mecàniques ja no el vaig veure. Potser s'havia girat per fer-me un senyal amb la mà. Potser.

Al cap de vint anys, vint anys esvaïts com el fum, un dia que anava al pediatre amb la Mireia agafadeta de la mà i l'Adrià al cotxet, quan era a l'andana de Diagonal, a punt de pujar l'escala en direcció a la sortida de Balmes, baixava un home alt i prim. S'aturà. «Vol que l'ajudi?» Li vaig dir que no calia i el vaig mirar. Llavors vaig reconèixer els ulls atzabeja.

—Ets tu —em va sortir de l'ànima—. No te'n recordes?, duia una boina i em vas dir que era valenta.

—Ho sento —va dir—. No me'n recordo.

Va caminar cap a l'andana, va desplegar el diari i el va començar a llegir. No es va girar. «Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!» Com m'agrada Neruda!, vaig pensar, mentre una llàgrima em rodolava galta avall.


En memòria de Pablo Neruda en el quaranta-tresè aniversari de la seva mort.

POEMA 6

Te recuerdo como eras en el último otoño.
Eras la boina gris y el corazón en calma.
En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo.
Y las hojas caían en el agua de tu alma.

Apegada a mis brazos como una enredadera,
las hojas recogían tu voz lenta y en calma.
Hoguera de estupor en que mi sed ardía.
Dulce jacinto azul torcido sobre mi alma.

Siento viajar tus ojos y es distante el otoño:
boina gris, voz de pájaro y corazón de casa
hacia donde emigraban mis profundos anhelos
y caían mis besos alegres como brasas.

Cielo desde un navío. Campo desde los cerros.
¡Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!
Más allá de tus ojos ardían los crepúsculos.
Hojas secas de otoño giraban en tu alma.