Josep-Ramon Bach, setanta anys de poesia

Avui, 15 de juny, un dels poetes amb majúscules de casa nostra compleix setanta anys i els amics, escriptors tant novells com de llarga trajectòria, rapsodes, seguidors incondicionals, lectors sensibles... li han preparat una festa d’aniversari. Són molts anys d’escriure poemes i són molts poemes els que ha escrit. Pensant en aquest aniversari, el grup literari Cornèlia Abril vol retre  un homenatge merescut a Josep-Ramon Bach.

Vam demanar al poeta de fer-li unes preguntes i ell va acceptar de rebre’ns al seu estudi. El vam trobar absolutament absort en un text. L’espai que l’envolta traspua calidesa: llibres, records, fotografies, portades de llibres, figuretes i màscares africanes... De fons, molt suaument, sonava una selecció de música clàssica. De seguida vaig reconèixer el famós cor dels esclaus de Nabucco. Li preguntem si ho porta bé, això de fer-ne setanta. I ens respon amb una declaració de principis: «A mi m’agradaria viure sempre. Em passa com a unes tietes, solteres i velles, que tenien noranta-tres anys i que pensaven que no es moririen mai.. Quan un dia la gran no es va despertar, la més jove ens va dir que com podia ser que es morís si no estava malalta». Mirem de convèncer-lo que el set és un número màgic, però no amaga que li fa un cert respecte entrar en la nova dècada. I és llavors quan li demanem que expliqui qui és Josep-Ramon Bach, que ho expliqui per a tots aquells que encara no tenen el gust de conèixer-lo. I ens diu que va néixer sota el signe de l’escriptura, que a l’adolescència —com passa a molts joves— se sentia desgraciat i incomprès, amb la sensibilitat a flor de pell, que volia canviar el món i com que era una proesa inassequible se’n va inventar un de nou, de món. I no es va limitar a imaginar-lo sinó que va voler donar-li vida sobre el paper. Va ser així que es va posar a escriure. «I escriure —ens assegura— s’ha tornat una malaltia incurable. Em trobo malament si no escric. M’arribo a obsessionar si no ho faig. Ara estic enderiat en una cosa llarguíssima. I estic provant un estil i una mètrica diferents».

Es queda uns segons pensant, com si busqués el fil. Ara, la peça que sona de fons és una ària de La flauta màgica. En Josep-Ramon Bach ens diu que és una persona amable, afectuosa, tendra, amb un sentit de l’alegria permanent. Justifica aquest sentit de l’alegria explicant-nos que «quan s’ha patit molt, el sofriment deixa una mena de pòsit que et torna valent i ja res pot tombar-te, passi el que passi. Aquells poetes que no han patit, que han après als llibres més que a la vida, se’ls nota. Els falta tremp». Li preguntem que què és per a ell la poesia. I ens diu que la poesia l’allibera. Explica que la vida l’ha fet patir molt i «quan pateixes, quan et posen al límit, la reflexió que fas és tan profunda que t’arribes a conèixer a tu mateix, saps on és la teva força, saps per què lluites. Jo era molt diferent de la gent del meu entorn. Potser encara ho sóc. De vegades, ser diferent et fa desembocar en una crisi, sobretot quan et ronda massa la solitud. Si superes la crisi, la vida s’encarregarà de donar-te la coherència necessària perquè ningú pugui amb tu. Res ja no et podrà tombar».

Poesia, què és la poesia?

«A més de ser alliberadora, la poesia també representa la vitalitat. Mentre n’aprenia sempre em sentia sol. És cert que vaig conèixer una mica Foix, Ferrater, Oliver... Els vaig anar a conèixer, però no vaig tenir oportunitat d’aprendre d’ells. Vaig anar aprenent-ne tot sol, fixant-me com s’havien d’utilitzar les paraules, com s’havien d’ajuntar els versos, quines idees volia reflectir. Va ser amb l’observació, amb l’experiència que m’oferia l’entorn, la pròpia vida, que vaig anar-ne aprenent. No sóc un intel·lectual ni vull ser-ho. Quan es fa la poesia des de l’intel·lecte i no des del sentiment no commou. I la poesia, al meu entendre, ha de commoure», ens diu. El seu discurs ha agafat embranzida. Gairebé no cal que preguntem res. Té tantes coses per explicar! I un to ple de determinació. «Ara puc explicar coses —diu— que abans no hauria explicat mai. Ara veig injustícies escandaloses que s’han de denunciar i no me n’estic...». No afegeix que aquest és un dels avantatges de fer-se gran, però podria jurar que ho pensa mentre ens acompanya de fons «O fortuna», el cant més famós de Carmina Burana de Carl Orff.

Diria que en Bach s’ha proposat deixar-nos molt clar què és per ell la poesia. No en té prou de dir que és alliberadora i que representa la vitalitat. Especifica que «hi ha dies que em llevo i és una cosa i hi ha dies que és una altra. Depèn de l’humor, de l’estat d’ànim. No és gens fàcil definir-la». No hi fa res que el diccionari digui que és l’art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. Aquesta és una definició que en Josep-Ramon Bach trobaria massa encotillada. Se li escau més dir que «la poesia és pouar un món que és rere la realitat, que la poesia és la mateixa vida».

Mirada que radiografia

Volem saber d’on li prové la imaginació, tot i que ja hauríem d’haver previst la resposta: «La pròpia vida m’inspira», ens diu i ens explica que sempre va amb una llibreta, on hi apunta les primeres imatges, unes imatges o una idea que pot sorgir a qualsevol lloc, anant pel carrer, mentre travessa una vorera. Es refia sempre del primer impuls i reconeix que «l’instint és el motor de la seva vida».  A l’instint, en Josep-Ramon Bach hi suma la mirada. «Sovint, la mirada i el poema —assegura— són una mateixa cosa. La mirada és el fet més essencial que ha de tenir un escriptor de poesia». De la seva, de mirada, se’n sent molt orgullós, perquè és una mirada que radiografia, que traspassa la pell i arriba al punt més pregó de nosaltres. Veure tan endins comporta que, de tant en tant, es trobi amb algun esquelet, però aquest fet no l’espanta.

Josep-Ramon Bach amb Mercè Bagaria i Marta Pérez i Sierra

S’ha acabat la selecció de música. Trobo a faltar els sons que conjuguen tan bé amb les paraules. Quan va sentir, interiorment, que era poeta?, preguntem. Ell matisa: «Escriptor de poesia, perquè poeta és un títol que no es pot posar un mateix, que te l’ha d’atorgar el poble, tal com deia García Lorca». Després ens explica que tot va començar amb L’ocell imperfecte, un poemari avui esgotat, que va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or i el Premi Crítica Cavall Verd, i que el va identificar amb els poemes de transmissió oral, aquells d’arrels tel·lúriques que abunden a l’Àfrica i també amb aquells delicats, subtils, que provenen del continent asiàtic. D’ençà, que se’l van prendre seriosament en aquest món cultural nostre, sovint immobilista. Vint anys han passat i, en el darrer any, ha rebut dos reconeixements importants: el Premi Octubre per Secreta Dàlia i, novament, el Premi Crítica Serra d’Or per Caïm, un poemari que tothom li ha dit «que és collonut; fins i tot m’han fet un munt de crítiques. Tal vegada, perquè és una proposta diferent. La veritat és que intento que cada poemari sigui diferent de l’anterior. La diferència consisteix en la manera de dir les coses.  El tema triat condiciona la manera de dir-les. A Caïm, per exemple, li esqueia la senzillesa, l’expressió directa, l’absència de floritures. Res de lírica. En canvi, altres et demanen de treballar la imatge, la metàfora, els dobles sentits... Cal trobar el to que un creu més adequat en cada cas».

De Caïm ens podríem passar estona parlant-ne. Podríem parlar dels éssers humans convertits en cruels i salvatges, en destructors, botxins, assassins, cràpules, usurers, taurons, vampirs... insensibles davant els desarrelats, els nàufrags, els dèbils, els difunts... «La debilitat és perillosa —exclama— i també negativa. No es pot ser dèbil davant l’atemptat als drets i a les llibertats. No es pot permetre que els sàtrapes s’aprofitin de la debilitat dels altres, que se n’aprofitin sense escrúpols. La majoria som «abels» que hem de conviure amb «caïms» i ens hem de transformar en «davids» que no tinguin por d’enfrontar-se als «goliats» d’aquest món». Al final, però, hi ha alguns poemes que criden a l’esperança. En Josep-Ramon Bach ens aclareix: «Són poemes que fugen de la realitat i abracen el desig». Res millor que els seus versos per deixar-ho ben clar:

PROPÒSIT

aiguada sobre cotó fluix
Avui que la ràbia

va de bracet
amb la malenconia

i que sento com els mots

han pres la lleugeresa

de l’instint i les ganes

de viure, avui, tinc

un altre llibre per escriure

i un amor per conquerir.

I l’esperança

D’una nova mirada.

(Caïm, Poesia 3i4, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

Volem acabar aquest homenatge incloent-hi un petit tast dels seus poemes.

37

—La naturalesa és tan generosa —argumentava

Kosambi als seus seguidors—, que, a la llacuna

de la Vall de Simaco, els ocells s’hi ofeguen

perquè creuen que sota les aigües cristal·lines

el cel no s’ha d’acabar mai.

(L’ocell imperfecte, Columna, 1996, Premi de la Crítica Serra d’Or)

89

Em claven agulles de silenci per fer callar les veus del dolor.

228

A certa edat, la vida inicia el diàleg permanent amb la tendresa.

466

Cada cop que escric un poema, una hiena em mossega el cor.

(L’enunciat, Labreu Edicions, 2011)

17

Amb els ulls enllorats,

la sang brolla

pels traus de la massacre.

Crims sense llei

sota bandera amarga.

Coloms que fugen

per la gorja del llop.

Una pedregada infausta.

La mort, que viu

(a l’aire lliure)

entre geranis vermells

i crucificades malves.

(Secreta dàlia, Poesia 3i4, 2016, Premi Octubre 2015)

Mercè Bagaria i Marta Pérez i Sierra, del grup literari Cornèlia Abril

(Barcelona, 13 de juny de 2016)

El vell Jan

  

Quan es fa fosc, quan la nit cau i el temps no es mou, el vell Jan no dorm. Ja no té mai son. Fa temps que no sap què és la pau. Sent que li bull el cap, que el pit li fa mal, que, al cor, hi té por.

 

De xic, el vell Jan va ser faust, dolç, llest i molt ric. Van ser seus els camps de blat de grans com l’or i els camps de naps ben blancs i els verds de cols plens de corbs, i els bous i els jous i els pous... I seus van ser el bosc del nord, on viu l’arç alb, on creix el bruc i el boix, i el bosc del sud amb tres mil pins, i el prat del riu bell i un bé de déu de mill i un munt de flors.

Tos fos! Que trist que és el joc!

El vell Jan viu en un cau buit. Té un trist jaç brut i un gec ben prim, i el fred cru del mes de març, i el brac coix que jeu amb els ulls clucs prop de la llar de foc. Sort que té el gos! Quan té fam, el vell Jan es pren un bol de brou, o un glop de llet amb mel de bruc o un tros de pa sec o set o vuit nous amb un got de vi bo o tan sols un plat de res.

Fa anys que el vell Jan és cec i els sons són el seu món: el bram del vent, el bruit del bosc, el broll de la font del broc gros, el ball dels joncs, el plor del riu, el cant del gall, el plany del llop... i el pas lent i clar amb què, a poc a poc, ve la mort.

Nota:

La nostra és una llengua extraordinària que permet escriure textos fent servir únicament mots monosíl·labs. Aquesta història té un total de 311 paraules, però n’hauria pogut tenir moltes més. Està publicada al recull col·lectiu L’estimem perquè és la nostra (Associació de Relataires en Català, 2013).

  

El valor dels somnis

Quant valen els teus somnis? és el títol del primer recull en solitari de Sergi Monteagudo, que serà presentat en societat el proper dia 9 de juny a la Biblioteca del Vapor Vell. Aquest recull està format per vint contes, escrits al llarg d’una dècada de dedicació (2005-2015), que tenen el «somni» com a eix vertebral. Una bona notícia per als amants dels relats, perquè de la qualitat i originalitat de l’autor en tenim constància els assidus a la pàgina web de Relats en Català, on escriu amb el nom de qwark.

Mentre espero a tenir el llibre a les mans, d’entre els vint relats, n’he triat un que ja coneixia «Al·legoria de la cel·la» per anar fent boca. Si el voleu llegir, només heu de clicar sobre l’enllaç i arribareu al relat. Que per què l’hauríeu de llegir? Doncs, en primer lloc perquè gaudireu de la lectura. D’això no en tinc cap dubte. En segon lloc, perquè darrere d’una història breu que inicialment sembla fantàstica, l’autor obliga al lector a pensar. Qüestionar-se a un mateix és força incòmode, però un cop ens traiem la mandra i les excuses de sobre resulta profitós, fins i tot agraït.

A «Al·legoria de la cel·la», en Sergi descriu una cel·la que es troba en el soterrani d’un castell, «un soterrani fosc i laberíntic com els racons de la memòria», explica.  Ui, la memòria, la inabastable memòria que té una quantitat de terabits difícils de calcular i té la mania de desar-ho tot. Els records agradables sempre són fàcil de trobar com els vestits bonics a l’armari, els records ingrats, en canvi, són com els mitjons, els busquis on els busquis sempre estan desaparellats.  Però no vull embolicar a ningú amb aquestes comparacions. Oblidem-nos dels mitjons i centrem-nos en allò que no volem recordar, però està gravat a la memòria, i ho arraconem en el lloc més llòbrec, més profund, més inaccessible, com ara la por. Que n’és de sinistra, la por! I la cel·la del conte n’encabeix molta, de por i d’altres sensacions pertorbadores.

Els personatges que habiten la cel·la són, entre altres, un mariner que té por de la mar, una noia que té por de no triar bé, un espectre que té por d’ell mateix, en Lluc, amb el cavall i tot, perquè ell és un cavaller, que té por de fer tard, perquè l’experiència li diu que sempre hi ha un cavaller més audaç. Al castell també hi viu un rei, un rei cruel que, a més d’alimentar els presoners, també alimenta les pors, de tal manera que l’existència en aquell castell (això inclou la cel·la) no s’alteri mai. Els reclusos no només tenen pors, també s’imaginen realitats diferents a aquella que viuen, també tenen somnis, que no ens hem d’oblidar que aquest és el nexe d’unió de tots els relats: els somnis. Ara bé, quan t’estàs en una cel·la com la que ens descriu en Sergi Monteagudo, el temps com és? Afavoreix els presoners o els contraria? El temps i la cel·la són la mateixa cosa? O és la memòria la que podríem confondre amb la cel·la? La por ens fa dependents o és la independència el que ens aterra? Que seria del rei sense presoners, o hem de dir, més aviat, sense poder? Què passaria si la cel·la quedés buida? 

Si «Al·legoria de la cel·la» dóna per fer-se tantes preguntes, no us ve de gust descobrir quant valen els somnis?

Fitxa

Sergi Monteagudo

Quant valen els teus somnis?

Editorial El Toll, maig 2016

Pròleg: David Castejón

Invitació

 

La sageta directa al cor de Rubén Guallar

 Mi padre se fue con un señor de Zaragoza, la segona novel·la de Rubén Guallar, és com diu el títol d’aquesta entrada una sageta directa al cor. A la presentació, el passat 5 de maig, l’autor va llegir al públic assistent unes pàgines de l’inici i tots ens vam quedar amb la respiració continguda. A la contraportada, se’ns diu que és una història crua, narrada com una faula infantil, amb l’estil elusiu, metafòric i alhora com un cop de puny a l’estómac. No vull portar la contrària a qui hagi redactat el text, però a mi m’escau més la idea de la sageta, una de punta molt afilada, de trajectòria impecable, veloç, que encerta a la diana. En el llançament d’una sageta hi ha intenció, una posada en escena gairebé litúrgica: la col·locació de l’arc, la postura del braç, el càlcul de la distància. A Mi padre se fue con un señor de Zaragoza, el relat flueix de manera natural tal com ho faria el pensament d’un nano de nou anys, però tot està mil·limetrat per causar en el lector aquest efecte que et talla la respiració, que et deixa sense alè, i que confereix a la història un halo de realitat, d’absoluta versemblança, una barreja de tendresa i d’horror en un còctel ben mesurat que et beus d’una tirada.

Rubén Guallar a la presentació en el Rouge Bar

La presentació de la novel·la un 5 de maig no és casual. Intueixo que ha estat una tria premeditada. El dissabte 5 de maig de 1984 va tenir lloc el XXIX Festival de la Cançó d’Eurovisió. Espanya es presentava amb la cançó «Lady, lady», que va acabar en tercera posició. Per què comento això? Doncs perquè el clímax de la història té molt a veure amb aquell festival d’Eurovisió. Viatgem, doncs, cap a 1984, cap a una barriada de Barcelona, on en Fermín, el protagonista, viu amb la mare, l’àvia i els dos germans més petits, en Fidel i l’Enzo. El pare, no. El pare, en Roberto, ara viu a Saragossa amb un senyor que va conèixer a través de la secció de contactes del diari. Aquesta situació no resulta fàcil per a cap membre de la família. Tal vegada per això, la mare deixa que en Fermín es disfressi de Blancaneus dintre de casa.

Tot canvia el dia que en Fermín es troba a l’ascensor amb en Sebastián «y antes de que llegáramos a mi piso, me besó. En la boca. Con la lengua». I després, en Sebastián li fa prometre que no ho dirà a ningú, que aquell és el seu secret. Un secret que es va fent més feixuc de portar a mesura que avancen els dies. En menys d’una setmana, en Fermín s’haurà de fer gran per força. L’actitud que en Fermín adopta davant l’adversitat, la mirada al món interior de l’infant obligat a madurar de sobte està descrit amb tanta delicadesa que Rubén Guallar, com els bons prestidigitadors, fica dins el barret una tragèdia personal, diu unes paraules màgiques (en aquest cas són oracions infantils) i en treu un cant a la vida, a l’amistat, i una lliçó de dignitat impagable.

La novel·la té un munt de virtuts que val la pena destacar. És una història breu (tan sols té noranta-sis pàgines) i tot i així no hi falta res ni tampoc res és superflu. Els esdeveniments són narrats amb un ritme que ajuda a mantenir la tensió fins al final. La veu narradora és encisadora, resulta impossible no emocionar-se amb tot el que explica en Fermín i en com ens ho explica. Hi ha unes quantes picades d’ullet a l’època que la memòria agraeix, es remarca la importància de la tele a les nostres vides (sèries, telenovel·les, l’Eurovisió...). I pel que fa a l’estil, cal citar la manera tan elegant de suggerir i el tractament tan acurat de l’el·lipsi. I té una virtut del tot imprescindible en una bona novel·la: si la comences, ja estàs perdut perquè no la podràs deixar fins acabar-la.

Per anar fent boca, us deixo la primera de les oracions:

Angelito de mi guarda,

dulce compañía,

no me desampares

ni de noche ni de día

porque si me desamparas

él me besaría.

Fitxa

Rubén Guallar

Mi padre se fue con un señor de Zaragoza

Ediciones Oblicuas, maig 2016