Avui, 15 de juny, un dels poetes amb majúscules de
casa nostra compleix setanta anys i els amics, escriptors tant novells com de llarga trajectòria,
rapsodes, seguidors incondicionals, lectors sensibles... li han preparat una
festa d’aniversari. Són molts anys d’escriure poemes i són molts poemes els que ha
escrit. Pensant en aquest aniversari, el grup literari Cornèlia Abril vol
retre un homenatge merescut a Josep-Ramon Bach.
Vam
demanar al poeta de fer-li unes preguntes i ell va acceptar de rebre’ns al seu
estudi. El vam trobar absolutament absort en un text. L’espai que l’envolta
traspua calidesa: llibres, records, fotografies, portades de llibres, figuretes
i màscares africanes... De fons, molt suaument, sonava una selecció de música
clàssica. De seguida vaig reconèixer el famós cor dels esclaus de Nabucco.
Li preguntem si ho porta bé, això de fer-ne setanta. I
ens respon amb una declaració de principis: «A mi m’agradaria viure sempre. Em
passa com a unes tietes, solteres i velles, que tenien noranta-tres anys i que pensaven
que no es moririen mai.. Quan un dia la gran no es va despertar, la més jove
ens va dir que com podia ser que es morís si no estava malalta». Mirem de
convèncer-lo que el set és un número màgic, però no amaga que li fa un cert
respecte entrar en la nova dècada. I és llavors quan li demanem que expliqui qui
és Josep-Ramon Bach, que ho expliqui per a tots aquells que encara no tenen
el gust de conèixer-lo. I ens diu que va néixer sota el signe de l’escriptura,
que a l’adolescència —com passa a molts joves— se sentia desgraciat i
incomprès, amb la sensibilitat a flor de pell, que volia canviar el món i com
que era una proesa inassequible se’n va inventar un de nou, de món. I no es va
limitar a imaginar-lo sinó que va voler donar-li vida sobre el paper. Va ser
així que es va posar a escriure. «I escriure —ens assegura— s’ha tornat una
malaltia incurable. Em trobo malament si no escric. M’arribo a obsessionar si
no ho faig. Ara estic enderiat en una cosa llarguíssima. I estic provant un
estil i una mètrica diferents».
Es
queda uns segons pensant, com si busqués el fil. Ara, la peça que sona de fons
és una ària de La flauta màgica. En Josep-Ramon Bach ens diu que és una
persona amable, afectuosa, tendra, amb un sentit de l’alegria permanent.
Justifica aquest sentit de l’alegria explicant-nos que «quan s’ha patit molt,
el sofriment deixa una mena de pòsit que et torna valent i ja res pot tombar-te,
passi el que passi. Aquells poetes que no han patit, que han après als llibres
més que a la vida, se’ls nota. Els falta tremp». Li preguntem que què és per
a ell la poesia. I ens diu que la poesia l’allibera. Explica que la vida
l’ha fet patir molt i «quan pateixes, quan et posen al límit, la reflexió que
fas és tan profunda que t’arribes a conèixer a tu mateix, saps on és la teva
força, saps per què lluites. Jo era molt diferent de la gent del meu entorn.
Potser encara ho sóc. De vegades, ser diferent et fa desembocar en una crisi,
sobretot quan et ronda massa la solitud. Si superes la crisi, la vida
s’encarregarà de donar-te la coherència necessària perquè ningú pugui amb tu.
Res ja no et podrà tombar».
Poesia,
què és la poesia?
«A
més de ser alliberadora, la poesia també representa la vitalitat. Mentre n’aprenia
sempre em sentia sol. És cert que vaig conèixer una mica Foix, Ferrater, Oliver...
Els vaig anar a conèixer, però no vaig tenir oportunitat d’aprendre d’ells.
Vaig anar aprenent-ne tot sol, fixant-me com s’havien d’utilitzar les paraules,
com s’havien d’ajuntar els versos, quines idees volia reflectir. Va ser amb
l’observació, amb l’experiència que m’oferia l’entorn, la pròpia vida, que vaig
anar-ne aprenent. No sóc un intel·lectual ni vull ser-ho. Quan es fa la poesia
des de l’intel·lecte i no des del sentiment no commou. I la poesia, al meu
entendre, ha de commoure», ens diu. El seu discurs ha agafat embranzida.
Gairebé no cal que preguntem res. Té tantes coses per explicar! I un to ple de
determinació. «Ara puc explicar coses —diu— que abans no hauria explicat mai.
Ara veig injustícies escandaloses que s’han de denunciar i no me n’estic...».
No afegeix que aquest és un dels avantatges de fer-se gran, però podria jurar
que ho pensa mentre ens acompanya de fons «O fortuna», el cant més famós de Carmina
Burana de Carl Orff.
Diria
que en Bach s’ha proposat deixar-nos molt clar què és per ell la poesia. No en té
prou de dir que és alliberadora i que representa la vitalitat. Especifica que
«hi ha dies que em llevo i és una cosa i hi ha dies que és una altra. Depèn de
l’humor, de l’estat d’ànim. No és gens fàcil definir-la». No hi fa res que el
diccionari digui que és l’art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos
temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor
propi i universal alhora. Aquesta és una definició
que en Josep-Ramon Bach trobaria massa encotillada. Se li escau més dir que «la
poesia és pouar un món que és rere la realitat, que la poesia és la mateixa
vida».
Mirada que radiografia
Volem saber d’on li prové la imaginació, tot i que
ja hauríem d’haver previst la resposta: «La pròpia vida m’inspira», ens diu i
ens explica que sempre va amb una llibreta, on hi apunta les primeres imatges,
unes imatges o una idea que pot sorgir a qualsevol lloc, anant pel carrer,
mentre travessa una vorera. Es refia sempre del primer impuls i reconeix que
«l’instint és el motor de la seva vida».
A l’instint, en Josep-Ramon Bach hi suma la mirada. «Sovint, la mirada i
el poema —assegura— són una mateixa cosa. La mirada és el fet més essencial que
ha de tenir un escriptor de poesia». De la seva, de mirada, se’n sent molt
orgullós, perquè és una mirada que radiografia, que traspassa la pell i arriba
al punt més pregó de nosaltres. Veure tan endins comporta que, de tant en tant,
es trobi amb algun esquelet, però aquest fet no l’espanta.
 |
| Josep-Ramon Bach amb Mercè Bagaria i Marta Pérez i Sierra |
S’ha acabat la selecció de música. Trobo a faltar
els sons que conjuguen tan bé amb les paraules. Quan va sentir,
interiorment, que era poeta?, preguntem. Ell matisa: «Escriptor de poesia,
perquè poeta és un títol que no es pot posar un mateix, que te l’ha
d’atorgar el poble, tal com deia García Lorca». Després ens explica que tot va
començar amb L’ocell imperfecte, un poemari avui esgotat, que va
guanyar el Premi Crítica Serra d’Or i el Premi Crítica Cavall Verd, i que el va
identificar amb els poemes de transmissió oral, aquells d’arrels tel·lúriques
que abunden a l’Àfrica i també amb aquells delicats, subtils, que provenen del
continent asiàtic. D’ençà, que se’l van prendre seriosament en aquest món
cultural nostre, sovint immobilista. Vint anys han passat i, en el darrer any,
ha rebut dos reconeixements importants: el Premi Octubre per Secreta
Dàlia i, novament, el Premi Crítica Serra d’Or per Caïm,
un poemari que tothom li ha dit «que és collonut; fins i tot m’han fet un munt
de crítiques. Tal vegada, perquè és una proposta diferent. La veritat és que
intento que cada poemari sigui diferent de l’anterior. La diferència consisteix
en la manera de dir les coses. El tema
triat condiciona la manera de dir-les. A Caïm, per exemple, li
esqueia la senzillesa, l’expressió directa, l’absència de floritures. Res de
lírica. En canvi, altres et demanen de treballar la imatge, la metàfora, els
dobles sentits... Cal trobar el to que un creu més adequat en cada cas».
De Caïm ens podríem passar estona
parlant-ne. Podríem parlar dels éssers humans convertits en cruels i salvatges,
en destructors, botxins, assassins, cràpules, usurers, taurons, vampirs...
insensibles davant els desarrelats, els nàufrags, els dèbils, els difunts... «La
debilitat és perillosa —exclama— i també negativa. No es pot ser dèbil davant
l’atemptat als drets i a les llibertats. No es pot permetre que els sàtrapes
s’aprofitin de la debilitat dels altres, que se n’aprofitin sense escrúpols. La
majoria som «abels» que hem de conviure amb «caïms» i ens hem de transformar en
«davids» que no tinguin por d’enfrontar-se als «goliats» d’aquest món». Al
final, però, hi ha alguns poemes que criden a l’esperança. En Josep-Ramon Bach
ens aclareix: «Són poemes que fugen de la realitat i abracen el desig». Res millor
que els seus versos per deixar-ho ben clar:
PROPÒSIT
aiguada sobre cotó fluix
Avui que la ràbia
va de bracet
amb
la malenconia
i que
sento com els mots
han
pres la lleugeresa
de
l’instint i les ganes
de
viure, avui, tinc
un
altre llibre per escriure
i un
amor per conquerir.
I
l’esperança
D’una
nova mirada.
(Caïm, Poesia 3i4, 2015, Premi
Crítica Serra d’Or 2016)
Volem
acabar aquest homenatge incloent-hi un petit tast dels seus poemes.
37
—La naturalesa és tan generosa —argumentava
Kosambi als seus seguidors—, que, a la llacuna
de la Vall de Simaco, els ocells s’hi ofeguen
perquè creuen que sota les aigües cristal·lines
el cel no s’ha d’acabar mai.
(L’ocell imperfecte, Columna, 1996,
Premi de la Crítica Serra d’Or)
Em claven agulles de silenci per fer callar les
veus del dolor.
228
A certa edat, la vida inicia el diàleg permanent
amb la tendresa.
466
Cada cop que escric un poema, una hiena em mossega
el cor.
(L’enunciat, Labreu Edicions, 2011)
17
Amb els ulls enllorats,
la sang brolla
pels traus de la massacre.
Crims sense llei
sota bandera amarga.
Coloms que fugen
per la gorja del llop.
Una pedregada infausta.
La mort, que viu
(a l’aire lliure)
entre geranis vermells
i crucificades malves.
(Secreta dàlia, Poesia 3i4, 2016,
Premi Octubre 2015)
Mercè Bagaria i Marta
Pérez i Sierra, del grup literari Cornèlia Abril
(Barcelona, 13 de juny de
2016)
