Pilar Valero, arquitecta, fotògrafa i poeta

El mosaic, que prové de la paraula llatina mosaĭcum, que vol dir obra relativa a les muses, s’elabora amb petites peces de pedra, de ceràmica o de vidre, fins i tot d’altres materials, que tenen diverses formes i colors. Aquestes peces petites són les tessel·les. Un cop unides les tessel·les formen composicions decoratives que són figuratives, geomètriques o abstractes. Els romans el consideraven  un art exquisit, perquè pensaven que només les muses o aquells que haguessin estat afavorits per elles podien elaborar unes filigranes tan magnífiques.

Al llarg de la història de la humanitat, des dels assiris que  utilitzaven el mosaic com a paviment, passant pels àrabs, els grecs, els romans, els bizantins...  l’art del mosaic s’ha anat enriquint i ha adquirit l’estil i els materials més adequats a cada època, fins arribar a l’art contemporani.  És, doncs, un art que perviu. Pensem per exemple en l’època modernista, en el trencadís de Gaudí i d’altres arquitectes, que fan de les tessel·les les seves aliades per aconseguir atrapar l’observador, endinsar-los en un món ple de màgia.

Si ens sentim intrigats i posem tessel·les al Google, ens trobarem que Amazon és un proveïdor d’excepció: si se’n volen adquirir d’un sol color, cinc-centes peces costen quatre euros. El gressite, un material que es fa servir com a revestiment per a piscines, no deixa de ser una tessel·la ceràmica, per tant la vigència és extraordinària, tant pel que fa a l’art com pel que fa a la nostra vida quotidiana.

Us preguntareu què hi té a veure tot això amb la poesia, i sobretot amb la poesia de Isabel del Pilar Valero. Doncs sí, sí. I té a veure. En aquest poemari, la Pilar, com a bona arquitecta, construeix quatre mosaics diversos, amb un tema en comú: «el temps». En el primer, «Temps, tot i que passa»,  podríem dir que fa servir peces de vidre com un esclat de reflexos, de llum i ombres entre el dia, la tarda que avança i la nit que arriba, peces que tornen els passos silenciosos. Sembla un temps aturat, però flueix lent, sense preses, gairebé immòbil. En el segon mosaic, «Temps que enrajola l’era», el títol ja ens ofereix moltes pistes. El cromatisme que fa servir en els sis poemes que formen part d’aquest apartat destaca el color blanc i el carmesí. La fredor del marbre, el crepuscle dels xiprers, l’aura que floreix, el fang de la pena... són peces de pedra dura, d’aquelles que ens fan pensar en la mort, en la duresa de l’existència, en un temps cruel, que ens mostra la bellesa per fora i ens recorda l’absència per dins. Per parlar-vos del mosaic anomenat «Temps petit», em remeto a coses dites ja a l’epíleg, perquè per més que he buscat una altra manera de referir-m’hi, no n’he trobat cap que sigui tan gràfica. Les tessel·les que fa servir aquí la Pilar són d’un preciosisme subtil i fascinant. La memòria recorda un temps sense hores brodat als plecs. I és que les peces semblen ben bé teixides amb fil de seda o fetes amb pètals de flors. El darrer mosaic, «Temps que el temps crida», convida a beure i viure cada gota del present, a delitar-nos amb el fluir de les coses, a participar de tots i cadascun dels instants, de l’alquímia dels dies. Aquí, podríem dir, que les tessel·les són fetes de paraules, de mots quotidians i d’altres que rescata de l’oblit, i fetes també d’elixirs saborosos, de sortilegis. I en tot aquest procés, de arquitecta conscienciosa, fa un plànol, millor dit una prosa, per centrar-se i centrar-nos, i així sap i sabem on anirà cada peça que ella col·loca de forma artesana, a poc a poc, tal com fem en els puzles.

La màgia d’un instant únic

Però la poeta Isabel del Pilar Valero no és tan sol arquitecta. També és fotògrafa. Sí, ara us ho explico. 

Una fotografia a l’atzar pot quedar bonica, però una fotografia d’aquelles que talla l’alè, sigui per la cruesa, la bellesa, el missatge sense paraules, només correspon a un professional que no es dol de passar moltes hores esperant el moment idoni, com que la llum incideixi en una fulla, que coincideixi que s’hi aturi un ocell, que l’ocell miri la càmera... És per posar un exemple. La bona foto és aquella que reprodueix la màgia d’un instant únic. No val un segon abans o un segon després.

D’alguna manera, el poeta i el fotògraf tenen una feina molt connectada. Un poema també retrata un instant: la joia, el dolor, un inici, un comiat, una reflexió... En aquest instant hi ha d’haver un cel abillat amb núvols de cotó fluix o d’estels que fan l’ullet, per posar un exemple. O hi ha d’haver una flor mandrosa, gronxada per la brisa, una brisa lleu, que la sentim com si pogués traspassar del paper o de la pantalla de l’ordinador i refrescar-nos el rostre. O potser hi ha d’haver una criatura enriolada amb l’anar i el venir de les ones, una criatura que vol agafar l’aigua i no pot, però en comptes d’enfadar-se torna a intentar-ho i torna a riure, un cop i un altre. I ja tenim un vaivé més deliciós encara.

A la fotografia, el temps queda suspès, supeditat a l’eternitat o a una duració que no es pot pas comparar amb la realitat. Això passa també a la poesia. Hi podem veure com cau una flor sense que arribi a terra, només un voleiar que  concentra l’atenció. I de sobte una flor és el temps. El temps que transcorre indefectiblement, però que podem apreciar amb infinits matisos: amb dolcesa, amb neguit, amb benestar, amb ira, amb il·lusió...

Són les paraules les que fan els miracles. L’elecció precisa, la musicalitat que porten per vestit, les imatges que recreen, les giragonses que fa la sintaxi com en un camí sinuós. Qui no recorda el poema de Machado —i cito Machado perquè sé que és del gust de la Pilar i m’imagino que del públic—, qui no recorda el poema Campos de Soria que diu:

¡Colinas plateadas,

grises alcores, cárdenas roquedas

por donde traza el Duero

su curva de ballesta

en torno a Soria...!

Il·lustració de Núria Tomás

No som capaços de veure la corba que fa el riu? La veiem sobre el paper i ens la imaginem. I aquesta és la feina atenta i isolada d’un poeta. No es tracta de posar una paraula rere una altra només perquè fan bonic. No. És clar que el poeta busca commoure al lector de poesia o a qui l’escolta. És clar que hi ha una recerca del sentiment, una plasmació del sentiment, un voler transmetre’l.  I és clar que un poema té molt a veure amb una tessel·la, amb aquesta peça petita que dèiem que forma part d’un mosaic extens. El poema forma part del gran mosaic/missatge/reportatge fotogràfic que el poeta vol fer arribar a l’altre, perquè no tots tenim les eines: no tenim càmeres de precisió o una imaginació vívida, no tots tenim la paciència necessària. Ens calen reproductors, traductors d’allò que ens diu la natura o les ànimes.

I ens trobem davant d’un d’aquests casos: Isabel del Pilar Valero té la capacitat d’entendre’s bé amb la natura, amb les paraules i la melodia que desprenen, amb els sentiments, amb el temps que s’atura o que flueix... diria que té bona mà per captar l’essència dels dubtes i dels anhels, d’allò que ens humanitza. Temps i clic de la càmera. Temps i batec del cor. Em remeto a les paraules de la poeta: “Hi ha tanta vida entre el rellotge que batega al pit i a la memòria, que tot canvia a l’hora que es manté inalterable”. 

Màrius Sampere en el record

Com tots els grans autors, Màrius Sampere es desmarca de l'ortodòxia i trenca amb la tradició per arribar a la singularitat. Diu que la poesia ha de ser llegida sempre per primera vegada, ha de tenir capacitat de sorpresa i revelació que ens dugui a plantejar-nos els grans dubtes de la vida. Sampere, el més gran poeta de l'actualitat, ens ha rebut a casa seva per guiar-nos fins a l'interior del seu pensament.

   

Fotografia: Ricard Cucurull

Després de molts anys essent fidel a un estil propi, poc comprès, ha arribat l’hora del reconeixement públic a la seva obra. L’any 2003, rep el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya. L’any 2004, el Premi Ciutat de Barcelona. L’any 2005, el Festival de Poesia de Girona li ret homenatge. La fidelitat a un mateix acaba per ser premiada? Pensa que ara s’entén millor el seu discurs poètic?

Jo he anat fent la meva via. Es pot arribar a la conclusió que, si un triomfa, és principalment perquè es manté fidel a si mateix i a la fita que es marca des del principi. O sense marcar-se’n una, simplement escrivint les seves pròpies idees, amb el seu estil. Si analitzeu els meus llibres, tots tenen una mena de continuïtat, segueixen una trajectòria. Cap a on, no ho sé pas. Però no he abandonat mai el camí, sense proposar-me’n cap.

L’ús del català com a llengua literària va ser un fet deliberat?

Des de petit que parlo en català; la mare em llegia poemes en català, després jo mateix vaig començar a llegir López-Picó, Carles Riba... Al principi, però, vaig començar a escriure en castellà per la qüestió del règim dictatorial. Fins i tot em vaig presentar diverses vegades a premis en castellà, encara que no en vaig obtenir cap de destacat. Un dia, parlant amb un amic de Badalona que valorava la meva poesia, em va preguntar: “A tu t’agradaria ser un poeta reconegut en català? Tu, amb quina llengua reses?, amb quina llengua comptes?” Això va coincidir amb el fet que em vaig treure el carnet de conduir, em vaig comprar el primer cotxe i vaig marxar així, sense més ni més, a Escòcia amb uns quants amics. Quan vam tornar, seguint el consell d’aquest amic meu, vaig escriure un llibre en català que es deia Viatge amb automòbil. D’aquest llibre de poemes, en vaig aprofitar uns quants per presentar-me al premi Carles Riba, i va ser quan vaig guanyar-lo. A partir d’aleshores sempre he escrit en català, amb comptades excepcions.

Anar contracorrent

La seva poesia és molt intuïtiva, encara que profundament reflexionada. Aquest ha estat un dels motius pels quals la crítica catalana, excessivament acadèmica, el va ignorar durant molts anys. En quina mesura creu que la poesia més polida i arquitectònica ha esdevingut un llast per a la literatura catalana?

Crec que tot el que sigui posar cotilles a les coses és negatiu. Hauria d’haver-hi una absoluta llibertat. Que cadascú s’expressi com vulgui, que es projecti com vulgui i que, si té qualitat, publiqui. Sempre he estat un inconformista amb el moment que he viscut. Quan vaig començar, com que vaig introduir en el meu llibre L’home i el límit alguns aspectes socials, em van encasellar, perquè convenia, perquè estava dins dels cànons d’aquells temps, en què es feia poesia social, quan jo no n’he fet mai. Però els crítics de l’època, amb unes idees molt respectables però també molt fixes, no volen que la gent es dispersi, que se’n vagi per altres camins més oberts i lliures. M’he trobat que tota la meva breu història literària ha estat anar contracorrent. Ara es reconeix que he fet quelcom lliure, obert, intuïtiu, no gens acadèmic.

La seva poesia pretén transmetre valors morals?

En primer lloc, no em proposo res. Simplement escric el que se m’acut, el que sento, el que en aquell moment visc i experimento, i en faig una interpretació molt personal, que és una elucubració del món i de les circumstàncies. Sóc una persona aparentment religiosa, perquè anomeno moltes vegades Déu, però no sóc religiós de mena. Per tant, la moral la trobo molt relativa, com l’ètica. Per exemple, sóc un apassionat defensor de l’eutanàsia.

De tota manera, sí que a través de la seva poesia expressa dubtes sobre aquestes qüestions. Intenta trobar la veritat al voltant dels aspectes existencials de l’ésser humà?

Em faig preguntes a mi mateix perquè no he assolit ni de bon tros la veritat, perquè sóc un impotent en aquest aspecte. A més a més, la veritat no existeix; és anar a la caça d’una cosa inexistent, d’una il·lusió. El que faig és més aviat dubtar. Dubto amb bones paraules. Aquestes bones paraules amb les quals dubto són els meus versos. Si llegiu els meus poemes, veureu com en una pàgina dic sí i a la següent dic no. Jo mateix em bato dintre d’un llibre i exposo una mena d’explosió total perquè cadascú triï el coet que més li agradi.

“El que tenim més esmolat és la por”

L’ésser humà acostuma a interrogar Déu sobre aquests dubtes. Precisament, la divinitat és molt present en la seva poesia, com abans comentava. Déu és un bon interlocutor?

Déu no és un bon interlocutor perquè no existeix. Ni ens escolta ni sap res. Quan faig aquesta pregunta, reverteix en mi, em trobo a mi mateix com a déu. En aquest aspecte de retruc, de reciprocitat, crec en Déu perquè crec en mi, en la humanitat, en la vida, perquè són coses evidents, indiscutibles, allò que és. I com que Déu va dir: “Jo sóc el que sóc”, aleshores Déu existeix en aquest context, no pas en el context dogmàtic.

Al llarg dels temps l’home ha fet servir Déu per emparar-se de la por, perquè el protegeixi...

La persona necessita continuïtat, necessita la protecció que tenia al ventre de la mare. Aquell no-res el nodria. En sortir, es troba en un món hostil i vol perpetuar la protecció de què gaudia abans de néixer. Aleshores, la humanitat busca un protector. Això, barrejat amb l’ofensiva que presenten les forces naturals, ha fet que els homes inventessin Déu i el dimoni, déus bons i déus dolents. Tot això és el resultat de combatre la por. Com tots els animals, el que tenim més esmolat és la por, l’autodefensa contra el món hostil.

Llavors, el que hauríem de fer és aprendre a protegir-nos nosaltres mateixos.

Ja ho fem. Tota la història va en aquest sentit. El poder, l’ànsia de poder, és el desig de protecció contra les coses negatives, encara que ens porti als crims més horrorosos. Tot això ho fem perquè volem el poder de la immortalitat, el poder de governar, d’imposar-nos als altres en benefici personal.

El poeta hauria de ser crític amb aquesta actitud?

La poesia no ha de ser ni això ni allò, la poesia és. És segons el poeta. Jo estic molt content amb els meus dubtes. Els meus dubtes em fan tirar endavant, els meus dubtes em condemnen a una certa indiferència, que és molt convenient i molt còmoda a l’hora de viure. La gent es mata per ximpleries. Gaudeixo de la vida en la mesura que sé interpretar-la, i a aquestes alçades m’ho miro tot amb una certa indiferència. Però m’adono que no he canviat gaire, perquè els meus primers llibres ja anaven per aquí. Cercar dubtes i ser una mica crític, sobretot amb Déu, amb l’ordre, l’harmonia i l’autoritat que Déu encarna, amb les quals jo no estic gens d’acord. Un dels meus poemes més celebrats és aquell que diu: “Pare, el dolor no calia”. El dolor és una cosa horrorosa que no puc concebre que surti d’una bondat infinita. Això és absurd. Aquesta sola consideració ja fa que em negui l’autenticitat d’un Déu justicier i bondadós. Em remeto només a expressar els meus dubtes, a fer unes propostes intel·lectuals... Gaudeixo embastant paraules, sóc constructor de la meva poesia. Per tant, sempre he fugit de fer res que ja fos una herència dels altres. Vull escriure de nou. Vull ser un déu creador.

“En la poesia, aboco les inquietuds de quan era nen”

En aquesta creació, quina importància han tingut la música i la fotografia?

Són part de la meva vida; per tant, han influït en la meva manera de ser. Jo recordo que quan era petit vam rebre a casa tot de discos de pedra de música clàssica i d’òperes de Wagner (Parsifal, Tristany i Isolda, Tannhäuser...) que va enviar un tiet. Vaig descobrir un món nou. D’aquí ve la meva afició a la música. L’afició per la fotografia no l’he tinguda mai, em van obligar a aprendre l’ofici de fotògraf. Sempre he anat dient, al llarg d’aquests quaranta o cinquanta anys, que “de professió, fotògraf, i d’afició, poeta”. De tota manera, la plàstica sempre és interessant, i amb fotografies artístiques he guanyat algun premi.

La seva poesia té un evident contingut metafísic. Quina ha estat la influència de la filosofia en el seu treball literari?

Ja de petit m’interessava la filosofia. Llegia Descartes, Russell, i a les pàgines del que llegia guixava, subratllava o posava “no”, perquè no estava d’acord amb moltes coses. Llavors vaig prendre la decisió d’escriure filosofia per orientar la humanitat amb la meva veritat d’aquell moment. Però com que vaig arribar a la conclusió que necessitaria tota una vida per tal de ser músic i filòsof en ple franquisme i sense diners a casa, vaig decidir o pensar o assolir amb un llapis i un paper el meu propòsit de tota la vida escrivint versos. A través dels versos i dels poemes que escric, aboco totes aquelles inquietuds de quan era nen. Llavors, d’aquesta barreja d’una música que no ha arribat a ser i una filosofia que no he arribat a escriure, han sortit aquests poemes.

Abans ha dit que la veritat no existeix. Tanmateix, segueix exercint aquest acte de dubtar, d’indagar en el dubte per arribar a una veritat que no existeix. No és una contradicció?

Justament aquest és l’estímul. Si poguéssim en un moment determinat abastar allò que volem, ja quedaríem paralitzats, ja no continuaríem furgant en les preguntes, en els interrogants i en el nostre capteniment personal. Aquest estímul és la pròpia vida, és el nostre cor que encara batega. Mentre bategui sempre busquem coses. Encara que al final tot s’acabi en un no-res. Aquesta certitud del no-res ens estimula. A mi, sobretot, indagar en el no-res, què és aquest no-res, com el plantejo. Aquí hi ha els meus poemes. Som una dinàmica fisiològica i mental en marxa. La veritat no existeix com a resultat d’una autoanalítica. Arribo a aquesta conclusió després de recercar la veritat, després de fer-me la il·lusió que existeix la veritat. Hi ha la premissa que és la nostra dinàmica fisiològica i mental, però si tens un bon criteri i seny en el resultat final, t’adones que això no existeix. Tot plegat forma part d’un conjunt harmoniós que consisteix en recerca-resultat. Tot això són els meus poemes. Jo no faig doctrina, jo faig poesia.

"La poesia s'ha de sentir" 

Dues constants de la crítica quan comenta la seva obra són hermetisme i vitalisme. El molesta aquesta simplificació? Fins a quin punt tenen raó aquests conceptes?

La meva poesia ha estat encasellada amb moltíssimes etiquetes. M’ho miro amb absoluta indiferència. El terme vitalisme realment l’accepto, perquè la meva poesia és vital, perquè és la conseqüència de la meva vida, de les meves ganes de viure i de voler saber què és la vida. Pel que fa a l’hermetisme, no és voluntari. Crec que la poesia no ha de ser absolutament realista. Ha de ser el que vol el poeta que la fa. M’he trobat amb aquesta manera de ser, d’expressar les coses sense voluntat que s’entenguin. La poesia no s’ha d’entendre, més aviat s’ha de sentir. Si aquest ocultar el que és involuntàriament és hermetisme, doncs molt bé. Jo diria que l’hermetisme és també un sistema de dir. Per arribar a una cosa intel·ligible has de saber barrejar diferents coses. Has de saber parlar de l’absurd i del caos, però també parlar de l’olla i del raspall de dents, perquè són coses que formen part de la teva vida. I no existiria l’eternitat si no existís aquest moment que ara estem vivint.

Entrevista de David Madueño i Mercè Bagaria publicada a la revista Lletra Petita
(Estiu, 2006)

Penèlope

Podria haver embogit. Quan el va veure amb la maleta en una mà i l’ordinador portàtil a l’altra, podria haver embogit. La bogeria, però, és una gràcia que atorguen els déus, com la bellesa o la innocència. I els déus no li havien fet cap present. Oh, sí, podia mossegar-se el llavi inferior, és clar! Podia inspirar amb forces per impedir que el plor li ennuegués la gola. Fins i tot, podia treure’s el davantal i pentinar-se el ble que li queia a la cara, per tal que ell s’endugués una imatge d’absoluta serenor. No la veuria pas plorar ni implorar. Les esquerdes de l’ànima eren cosa seva i ell no n’havia de fer res.

—Fa temps que me l’estimo, la Irene —va dir amb el cos arronsat, la gelor de la tarda arrapada als ossos, i l’esguard tan o més encongit encara.

—És tan jove, la Irene! Ja sabrà planxar-te els punys de les camises?, sabrà fer-te un bon rostit?, sabrà afaitar-te el clatell?, et sabrà abraçar després de fer l’amor?

Ho va dir sense aixecar el to, sense que la veu li tremolés. No pas perquè esperés cap resposta. Tampoc pretenia fer cap retret. Les preguntes se li escaparen del pap. Totes soles. Ell sí que tremolava.

—Em sap greu, ja no puc seguir així. Em sento com un nàufrag.

Ella féu un esforç i apuntà un somriure.

—Què els dic a la canalla?

—Digues que he sortit de viatge, que ha estat una urgència. Quan em vegi amb cor, els ho explicaré tot jo mateix.

Encara era més prima la veu quan afegí:

—Aquest cop, no tornis!

Mentre pronunciava la sentència, va tenir la certesa que no embogiria. Cal tenir aptituds per a la follia, com cal tenir-les per a l’amor.

—He de remenar el sopar —va concloure.

I, des de la finestreta de la galeria, el va veure sortir del portal i obrir el maleter del cotxe per desar-hi l’equipatge. Encara el va seguir amb la mirada quan el cotxe va engegar i va tirar carrer avall. Recordà que el sopar era al foc. El caldo bullia. En destapar l’olla, el baf amarà les rajoles i, instintivament, hi va passar el dit. Va ser llavors que es féu el propòsit. Netejaria la cuina. Demà començaria per les rajoles. Les deixaria ben netes, llepades, com si fossin noves de trinca. Alguna cosa havia de fer mentre el seu Ulisses extraviat trobava el camí d’Ítaca.

L'assistent personal beta-234

Agraeixo que m’hagi rebut amb tanta urgència, senyor conseller. Miri, no hauria insistint tant si no cregués que es tracta d’un fet que requereix la màxima prioritat. Sóc ciutadà de la metròpoli. La meva placa d’identificació és l’onze mil sis-cents. Fa un parell d’anys que treballo al ministeri de finances i ja he assolit un càrrec d’alt nivell. Tal com especifica el contracte, em correspon un assistent personal. El vaig sol·licitar a principis d’any i em van adjudicar un assistent femení, un beta-234, adduint que era el més adient tenint en compte les meves necessitats, que ja l’havien sotmès a un procés de reprogramació amb èxit i que la meva satisfacció estava garantida. I és cert. És un magnífic assistent. Ha aconseguit que el meu allotjament sigui confortable, les estances ben aprofitades i ordenades amb rigor. S’ocupa de proporcionar-me una dieta equilibrada, la vestimenta està impecable, qualsevol encàrrec és atès amb diligència i meticulositat. Acompleix tots els objectius amb escreix. Però he observat que té un comportament estrany i és aquest comportament el que m’amoïna. Molt. Per això sóc aquí.

Sovint, de bon matí, el beta-234 s’encanta mirant el cel i això li genera reaccions que em resulten desconegudes. Uns dies, taral·leja alguna cosa com «nana, nana-nana, nana-nana, nananà». He mirat d’esbrinar quina llengua fa servir, però no he estat capaç d’identificar-la amb cap dels idiomes que hi ha emmagatzemats a l’ordinador central. Els dies que taral·leja, m’adono que és com si tingués encès un led i irradiés llum. N’hi ha d’altres, en canvi, que dels forats excavats al rostre li raja un fluid transparent. Si veu que el miro, s’amaga. Faig perquè no m’afecti, però em remou alguna cosa per dins que no sabria com precisar. A les nits, després d’una jornada tensa, em ve de gust un contacte cos a cos, asèptic, eficaç, que em permeti reposar. El meu assistent, però, no propicia una còpula breu. Tot el contrari. De vegades, s’encanta com si mirés el cel de bon matí. D’altres, a la fricció més lleu es cargola amb una flexibilitat insòlita, noto que esbufega i, després, entona un càntic que va augmentant en intensitat «ah, ah, ah, ah, ah», fins que emmudeix de cop. Fa un parell de nits, el beta-234 estava molt exaltat i el seu càntic em va resultar tan estimulant que m’hi vaig sumar. Llavors em va aguantar la mirada amb tanta força que vaig ser jo qui la va haver de desviar.

El motiu de la meva preocupació, l’entendrà ben aviat. He arribat a la conclusió que els beta no trigaran a aconseguir el control del planeta, perquè els alfa ja hem començat a mutar. La única solució hauria estat destruir tots els beta quan encara érem a temps, però el consell va optar per sotmetre’ls a una reprogramació i ara ja és massa tard. Que com ho sé? Perquè sóc conscient que mentre el meu assistent estigui amb mi cada cop m’hi assemblaré més, no per fora, és clar, vull dir per dins. Sé que cada dia que passi seré més humà i que no podré evitar que m’agradi ser-ho.