dimarts, 5 de juliol del 2016

L'aparador




Aquella era una feina ben remunerada, amb llibertat absoluta a l’hora de crear escenaris. Com més canvis feia, més vianants s’aturaven sorpresos. I de tafaners n’hi havia, perquè en aquella petita colònia gairebé tothom es veia obligat a passar per davant dels grans magatzems en un moment o altre del dia, i era estrany que no s’aturessin a comprar. Ell gaudia, sobretot, reproduint l’atmosfera pròpia de les estacions. A l’hivern, omplia l’aparador de motius nadalencs; a la primavera, d’arbres florits amb ocells vistosos, de rius on hi nedaven peixos de colors. A l’estiu, representava una platja paradisíaca on les maniquins lluïen vestits mínims, biquinis de fibres lluents que els remarcaven les corbes. Després les col·locava sota una palmera, damunt una hamaca o ran de mar. Els posava un llibre a les mans o un bronzejador o unes ulleres de sol. Els darrers retocs als llavis, als ulls ametllats encara l’excitaven... De tan perfectes, semblaven humanes. Quan s’apagaven els llums, els ciutadans tornaven a casa carregats de bosses amb objectes innecessaris, del tot inútils, perquè a la colònia no nevava mai, ni plovia, ni bufava la brisa més lleu, ni creixien arbres ni tenien rius ni mar..., només els restava memòria i cada cop eren menys, en aquella plataforma estel·lar, els que recordaven, tal com ho feia ell, com havia estat la vida a la Terra.

9 comentaris:

  1. Ja! ben trobat gir final!! Ho hauria d'haver vist quan has esmentat la primera colònia, però no m'ho he volgut creure. I cada dia eren menys!! quin iuiu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb va fer "iuiu" a mi pensar-ho... Gràcies per passar per aquest raconet!

      Elimina
  2. Una mica ja passa ara potser, que cada com som menys els que sabem com és caminar per un camí sense asfaltar, o com el blat s'omple de taques de roselles...

    Encisador, Mercè.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Magda! És veritat que sense viure en una plataforma lluny de la Terra molt sovint ho sembli de tant com ens oblidem de les coses més senzilles i essencials. M'agrada molt visió que li has donat.

      Elimina
  3. La comparació entre un maniquí i una vida virtual com aquesta és molt ben trobada.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Helena! Sembla que la calor amplia les temàtiques. :-)

    ResponElimina
  5. Encara que no sempre et deixi comentaris, acostumo a llegir el teu blog ja que m’agrada molt com escrius. Per cert, felicitats de part del visitant 10.000 (que la sort ha volgut que em toqués a mi):-)

    ResponElimina
  6. Gràcies per passar per aquest raconet, lector Anònim, i per deixar un comentari. Em fa contenta que t'agradi el blog. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però, ¿qui pagava el lloc ben remunerat? Algú vivia bé, en aquesta colònia, i els que compraven, també. ¿Era una colònia d'extinció lenta?
      Petonets d'estiu.

      Elimina