Flor de cirerer

Caurà la flor del cirerer,

d’albor sublim

encatifarà el terra

on jau l’aspror del dia,

acotxarà el cuc,

acollirà la nimfa,

s’hi hostatjarà el pregadéu...

Per als fugitius de mar enllà,

no hi haurà llençols blancs

ni horitzó, ni mortalla.

La bellesa nívia

dels cirerers florits

és per als amos del nord

i per als insectes.

Flor menuda

A posar fi a la postració,

m’alço decidida.

Prou mutisme monacal,

prou nits en vetlla.

Fora l’estat d’atuïment

en què em deixa la teva absència.

El buit immesurable

l’aniré omplint amb mots,

amb flor menuda

ara que s’atansa la primavera.

Lliures voleiaran les cendres

del tu que vas ésser

del que seràs sempre,

immerses en la infinitud

com somnis errants,

com pols d’estrelles.

Carnaval

 

El carnestoltes és una de les celebracions més arrelades des de l’Antiguitat, una festa dels sentits i per als sentits, on les disfresses i les màscares són les absolutes protagonistes. Durant uns dies, ens deixem seduir pel fet de ser algú que no som ni serem mai: un superheroi, una princesa, una ballarina de cabaret, un policia, una bruixa, un alienígena, la caputxeta vermella, un vaquer o una índia... La temptació de posar-se en la pell d’un altre sols ser indefugible. Després, un cop acabades les desfilades i les festes, ens tornarem a col·locar l’uniforme d’executius, de bombers, d’infermeres, de professors despistats, de mestresses de casa..., l’hàbit confortable que ens identifica i que ens protegeix i que ens amaga i que ens atorga el seny necessari per anar pel món sense despertar curiositats alienes.

 

Sempre que arriben aquestes dates em faig la mateixa pregunta: com és que mai no m’he sentit atreta a canviar la meva indumentària de sempre per una altra de més seductora o de més exòtica? Abans em deia que era cosa de la vergonya, fruit d’una timidesa malaltissa. Ara sé que no és el cas. Fer-se vell té una cosa bona: la consciència. I per la consciència puc dir que escriure és com disfressar-se, com posar-se una màscara i ser el superheroi, la ballarina, la bruixa i el policia tot alhora i no per uns dies o unes hores sinó per un temps indefinit, el que duri la creació del personatge imaginat. Escriure desperta els sentits, accelera el ritme cardíac, treu la gana i la son, t’omple de joia i t’esmicola l’apocament més obstinat. Escriure és com gaudir d’una rua interminable pel carrers de Rio de Janeiro o de Nova Orleans, com assistir a un ball de màscares a Venècia, com viure en un carnaval permanent sense que cap dimecres de cendra li posi el punt final.

El despertador

Va passar un matí després de dutxar-se per anar a treballar. El desguàs de la banyera no només va xuclar l’aigua, també li va arrencar alguna cosa intangible i se la va endur cap a la claveguera. Després li va quedar una mena de buit a les vísceres, ben bé com si a dins no hi tingués res. Quan es va mirar al mirall, li va costar de reconèixer-se. Cap despit per l’amant insatisfet, cercador de jaços aliens. Cap neguit pels ulls inflats pel plor, per la perseverança de les arrugues. Cap ànsia per la reunió amb el cap de departament. Cap inquietud per la malaltia de la mare. Només buidor, una buidor persistent a la qual no estava gens avesada.

 

Un cop acabada la jornada laboral, se’n va anar a urgències. La van fer esperar unes quantes hores. Quan va ser el seu torn i va dir que n’hi passava alguna de molt grossa, perquè, de sobte, s’havia quedat buida, la doctora va moure el cap com si pensés «pobre dona!» i va diagnosticar-li estrès. Cap prova per constatar que tot era al seu lloc. I se’n va anar cap a casa amb la recepta d’un altre ansiolític i un forat negre dins seu que creixia i creixia.

 

Com que no tenia gana, fet del tot insòlit en ella, se’n va anar al llit. Abans, però, es va prendre, per si de cas, la benzodiazepina inútil contra l’insomni. I va esperar que el son arribés. Mentre, la ment li projectà tot un seguit d’imatges. Les va veure reflectides amb absoluta nitidesa a la paret de l’habitació: els Nadals a casa dels avis, les vacances prop del mar, el seu germà en el lloc més alt del podi amb la medalla penjada al coll, la seva germana vestida de núvia, a ella mateixa bufant les espelmes d’un pastís d’aniversari. «Vint anys, tota una dona», deia la mare. «La meva petita!», exclamava el pare. A poc a poc, la paret va tornar al seu estat natural i ella va veure una llumeta, com la flama d’un llumí, que s’anava apagant. Se li acudí que era la memòria. Cap pena. Cap calfred. Res. Absolutament res.

 

Ja s’adormia quan va sonar el despertador. «Les set en punt», va pensar. Després va mirar d’estirar el braç per aturar aquell timbre reiteratiu que cada matí la despertava, però va ser en va. Només va tenir temps de pensar en com n’és de quotidià el so de la mort.

L'herència

El vell aventurer, quan va sentir que la mort el cridava, va reunir els tres fills i la jove esposa. A la seva joventut, el vell aventurer havia recorregut el continent d’una punta a l’altra. D’aquells viatges, havia tornat amb cofres plens de tresors, però el temps i les necessitats els havien fet desaparèixer, talment com si haguessin estat fum. Ara només li restaven records estimats que volia deixar a la seva descendència: al fill gran, la daga dels avantpassats; al mitjà, la brúixola que orientava el pare; al petit, el gec de pell que li cosí amb tant d’amor la mare. Amb llàgrimes als ulls, va dir a la jove esposa que sempre seria seu, en la vida i en la mort. Dit això, va expirar.

Abans que arribés l’intermediari, els fills, decebuts, ja havien marxat. L’intermediari es mirà el finat, com qui taxa una antiguitat, i va dir a la jove esposa que li donava trenta monedes.

—Només trenta? —va fer ella.

—Què es pensa que en trauré jo? He de posar la càmera refrigeradora, el camió, la benzina... Si li sembla poc, ja pot cridar l’enterramorts —va sentenciar l’intermediari.

—Ja m’està bé —va dir ella amb recança, mentre desava les monedes a la butxaca.

—La propera vegada busqui-se’n un de menys granadet —va recomanar l’intermediari—. Per un de jove, paguen millor, però vagi en compte de no fer malbé la mercaderia. Són molt exigents els de l’agència d’adquisició d’òrgans.

La jove vídua va pensar de seguida en el fill gran i en aquella daga dels avantpassats que brillava com l’or.

La decisió

 

Fa temps que hi pensa. Serà ràpid. Després el silenci, el repòs, el no-res. S’imagina la fredor de les vies, l’impacte del tren, els bocins escampats... Pensa en el rebombori al poble, els articles als diaris. Publicaran alguna fotografia antiga. Diran com n’era de jove, de bonica, d’amable abans que se li esgarrés la vida.

Els darrers dies ha fet exercicis de coratge i avui ja té la decisió presa, per això ha anat a la perruqueria i s’ha posat el vestit que tant li agrada. Es maquilla, pronuncia les pestanyes, perfila els llavis. Encara fa goig, pensa. I és així com vol entrar en la mort. Fent bona fila. Tria unes sabates de taló i aquella bossa tan bonica que era de la mare.

Amb temps es presenta a l’estació. Està convençuda, interiorment conformada. Ha escollit el tren que passa a migdia i que no s’atura. Ja el veu. Ja s’acosta. I just en aquell instant anuncien per megafonia que el tren farà parada. Ella es queda al bell mig de l’andana desconcertada, perduda. I llavors un home se li acosta i li diu:

—Em permet que l’ajudi, senyora?

I ella, que encara no ha estat capaç de reaccionar, puja al tren. S’asseuen a costat d’una finestra, cara a cara.

—Va molt lluny? —li pregunta l’home.

L’home sembla tot un dandi, amb un vestit fosc i la camisa blanca, amb els cabells ben curts, les sabates llustrades...

—No ho sé pas. I vostè, que va lluny? —pregunta ella.

L’home apunta un somriure.

—A un lloc del qual no hi ha retorn. Tan lluny anava! —S’atura per prendre alè, tal vegada per triar bé les paraules, i continuà—: Però l’he vista a l’estació, indecisa, i he pensat que potser podria.... —Fa una nova pausa.

Ella desvia la mirada cap a la finestra, ressegueix el poble fins que ja queda lluny, fins que esguarda el riu entre els arbres i més enllà la carretera que va cap al nord i, finalment, s’atreveix a contemplar el rostre il·luminat de l’home que li diu:

—El que he pensat és que podríem canviar el rumb del viatge.§

 

 

Pluja

La tempesta l’enxampà de ple i la falta de visibilitat el va fer agafar erròniament un camí desconegut. Hauria volgut aturar-se en un voral, però la carretera era estreta i al marge dret hi havia un desnivell que no aconsellava parar. Va pregar, cosa que no acostumava a fer, que els frens no li fallessin. L’aigua queia amb insistència. Tot i que era un conductor experimentat i molt prudent, la roda posterior de la furgoneta va ensopegar amb un sot. Va baixar per sospesar com sortir-ne, però era un sot profund, com si hagués estat foradat a propòsit, com una mena de trampa feta per caçadors, va pensar, i un calfred li va recórrer el cos. Va fer un esforç per sobreposar-se, perquè ja es feia fosc i havia de trobar un lloc des d’on trucar perquè enviessin una grua. En aquell paratge el mòbil no tenia cobertura, i ja es veia passant la nit enmig del no-res.

No gaire lluny, gairebé al cim del turó, l’home esguardà una cabana. Semblava deshabitada. Tot i així podria posar-se a cobert fins que minvés la pluja. Mentre ascendia, albirà un tot terreny agònic. Més enllà, un Clio rovellat amb les llantes descarnades. Un mal auguri el sacsejà, però no era qüestió de fer-se enrere. Al porxo de la casa, un gos xuclat, decrèpit, lligat a una estaca, repelava un os amb desfici. En veure’l, va fer un ganyol las, a penes perceptible. Pobre animal! Quina crueltat deixar-lo aquí tot sol, va pensar. Llavors, observà que la porta era oberta. A dins, no hi havia llum i va maleir haver oblidat la llanterna. A l’aire, hi surava una olor de sopa de farigola que li recordà la infantesa. A fora, s’havia fet de nit. La resplendor dels llamps il·luminava, de tant en tant, la foscor. Va ser així com les va veure: tres criatures malgirbades, mig despullades, armades amb maces, punxons i badaines que s’abalançaven damunt d’ell per sorpresa. Després, només va sentir la fulla esmolada que li seccionava la jugular i la veu maternal que deia: «ja tenim vianda per a uns quants dies!».

El mestre republicà

El senyor Marimon feia les lletres a la pissarra i, després, demanava que els alumnes les copiessin al quadern ratllat. «Fixeu-vos-hi bé –deia–, la l és llarga i esvelta com si el seu cap rodonet volgués tocar el cel. La o, en canvi, és una pometa poruga que no es vol perdre. Per això, amb el petit branquilló, s’agafa amb força a la lletra germana que té al costat. Mireu, la m fa muntanyetes suaus que no costen de pujar i la s és com el número 1 però amb el cul sortit. Hi ha dues lletres que els agrada dur barret. Qui les sap?». Els alumnes aixecaven les mans i ell repartia anissos de colors. Pensava que ja arribaria el dia que els toqués de mestre el senyor Reglà, ja arribaria el trist moment d’haver de posar els palmells ben plans per rebre un cop de vara. El caparrut del senyor Reglà convençut que la lletra només amb sang entra!

Quan va acabar la guerra, el senyor Marimon va ser acusat de subversió al règim i el van empresonar. Llavors va canviar els alumnes de primària pels companys de presidi i, en comptes d’anissos, els repartia cigarretes i els explicava la història de les lletres amb uns exemples més apropiats. Un dia el senyor Reglà el va anar a veure i se sorprengué de trobar-lo tan animat i satisfet. «Doncs vós m’hauríeu d’entendre –li va dir–, perquè no hi ha goig més gran que ensenyar a viure». 

El te Darjeeling

Ella és una noia diferent de totes les que ha conegut fins ara. Molt diferent. Té una bellesa exòtica: la mirada de gat, el somriure provocatiu, el cos flexible i els cabells rinxolats, llarguíssims! Quan avui li ha dit de quedar, el cor se li ha accelerat i ha sentit papallones que li voletejaven per dins. Quan es troben, ella li fa un petó i ell pensa que, per ella, seria capaç de fer-se vegetarià, de convertir-se a l’hinduisme, de viure al Nepal... S’asseuen en una terrassa. Ella demana al cambrer dos tes Darjeeling, una de les millors varietats del món. Ell no és cap expert en això del te, és més de birres i de sangria. Es mira l’aigua acolorida, bullint en ple mes de juliol. Fa la intenció d’afegir-hi sucre, però això, segons diu ella, seria un disbarat. Fa el primer glop i no pot evitar una basca. Llavors observa, a la taula del costat, un grupet de noies. N’hi ha una de rosseta que està per sucar-hi pa, amb una faldilla curtíssima, prenent una canya, assaborint unes patates braves. I de sobte pensa què hi faria ell, en una ONG. De debò que no entén què li ha pogut veure en aquell secall que va de hippy. Si és que no hi ha res com una noia normal i corrent!